Submenú

CARLES RAHOLA I LLORENS. Paraules que perduren

Durant tot el seu empresonament, des del 17 de febrer amb la resta de presos i a partir de l'1 de març en una cel.la destinada només als condemnats a mort, Rahola no pogué veure en cap moment la seva família. Als presos polítics no els eren permeses les visites.

Tampoc els era permès escriure. Però Carles Rahola va aconseguir un llapis i va aprofitar tots els suports que va poder per continuar escrivint. Va redactar petites notes sobre les targetes de visita que li havien quedat a les butxaques del seu vestit o sobre qualsevol petit tros de paper, i les anava amagant entre la roba bruta que es donava a la família perquè la rentés. Fragments que eren curosament llegits i guardats.

El dia 14 de març a les 11 de la nit Carles Rahola abandonà la cel·la i fou posat en capella, l'habitació on s'estaven els condemnats a mort la nit anterior a la seva execució. Va demanar l'assistència d'un notari, en concret del seu amic Jaume Genover i Codina, per a fer testament i, així, poder passar les seves darreres hores en companyia d'un amic. També l'acompanyà mossèn Evarist Feliu, capellà de la presó, que li deixà una ploma estilogràfica i una petita llibreta de 88 x 140 mm on Rahola va escriure el seu comiat a la família.

Poc abans de les 5 del matí del 15 de març, encara de nit, perquè no se n'assabentés ningú, Carles Rahola fou conduït de la presó a la tàpia del cementiri. A les 5 del matí morí afusellat, "a consecuencia de colapso cardíaco", diu el certificat de defunció. Poques hores després mossèn Feliu lliurava a la seva vídua diversos objectes personals del difunt, la cartera, el rellotge i la llibreta on havia escrit les seves darreres paraules.