Les primeres referències documentals a famílies jueves a Girona daten de final del segle IX. Hi van viure fins l'any 1492, quan hagueren d'abandonar la ciutat arran del decret d'Isabel I de Castella i Ferran II de Catalunya pel qual se les expulsava dels seus regnes.
En un primer moment es documenten famílies jueves vivint al costat de l'actual palau episcopal. Més tard i fins al segle XV es van anar concentrant a l'interior de la Força Vella de la ciutat i van acabar configurant el Call de Girona.
El call és el nom que rep el barri jueu a les ciutats i pobles de la Catalunya medieval.
La comunitat jueva era governada i administrada per l'aljama. El consell de l'aljama, formada per prohoms de la comunitat, es reunia periòdicament i es regia per la Llei de Moisès, tot i que sempre prevalien els privilegis reials.
Les comunitats jueves catalanes pagaven els impostos directament al rei a través de les col·lectes, que n'establien el repartiment i la recaptació.
La vida religiosa de la comunitat s'articulava entorn de la sinagoga, lloc on es reuneixen els jueus per estudiar, pregar i aprendre la llei de Déu. La sinagoga de Girona, que incloïa escoles i banys rituals, es documenta en tres llocs diferents.
Entre els segles XII i XIV van arribar a viure a la ciutat fins a vuit-centes persones de religió jueva, que equivalien al 7 o al 8% del total de la població gironina. Treballaven en ocupacions diverses, tot i que predominaven els artesans. Altres van arribar a ocupar càrrecs importants dins del regne catalano-aragonès, com per exemple Astruc Ravaia i els seus fills, que varen ser batlles i tresorers reials entre 1267 i 1284. Altres, dedicades a negocis mercantils, com les famílies Cresques i Caravita, entre d'altres, van estendre els seus negocis més enllà de la ciutat.
En destaca, però, el mestre Mossé ben Nahman, savi, filòsof i poeta reconegut arreu, nascut a Girona i que fou metge de Jaume I. Juntament amb altres pensadors coetanis van convertir Girona en un dels principals centres d'estudi i difusió de la càbala entre els segles XII i XIII. La càbala és una tendència filosòfica pròpia del judaisme medieval basada en el misticisme.
Des de mitjan segle XIV la relació entre les comunitats jueva i cristiana es va anar deteriorant ja que el malestar social i econòmic que es vivia a tot el país es va canalitzar contra la comunitat jueva, considerada pels cristians com a símbol del mal i dels problemes generals. Les famílies jueves van ser víctimes de diferents avalots populars; l'atac que patiren el 1391 fou especialment violent.
El 31 de març de 1492 Isabel I de Castella i Ferran II de Catalunya-Aragó van dictar el decret d'expulsió de les famílies jueves de tots els seus regnes. Entre el 31 de juliol i el 2 d'agost de 1492 nombroses persones es van veure obligades a abandonar llurs cases, terres i documents.