Els remences

Els pagesos de remença eren homes i dones vinculats, per contracte, a un mas i les seves terres i obligats a pagar una remença o redempció per a deslliurar-se d'aquesta adscripció a la terra. Aquesta obligació de residir en un mas anava acompanyada d'altres tipus de servituds –coneguts com a "mals usos"- i drets que el pagès devia al senyor. Els homes de remença també eren coneguts com a homes propis, solius o afocats. Els sis mals usos eren l'eixorquia, la intestia, la cugúcia, l'àrsia, la ferma d'espoli forçada i la remença.

L'eixorquia era un dret que percebia el senyor sobre els béns dels qui morien sense descendència, i la intestia sobre els béns d'aquells qui morien sense fer testament. La ferma d'espoli forçada era una exacció sobre una part dels béns del pagès que garantia el dot de la muller amb el mas del senyor. La cugúcia era un dret que penalitzava el pagès si la seva muller era trobada culpable d'adulteri i l'àrsia era un dret pel qual el senyor podia exigir un terç dels béns mobles del pagès de qui s'havia cremat el mas.

La monarquia es va mostrar ambigua i vacil·lant davant les reivindicacions de redempció dels pagesos. Els seus passos en favor de l'abolició dels mals usos contrasten amb estratègies per evitar perdre el favor dels grans senyors feudals. Fou la dinastia Trastàmara amb Alfons IV, i sobretot la seva muller i regent Maria, els que emprengueren els passos més determinants en favor dels remences.

Durant el regnat de Joan II es va produir l'aixecament remença del 1462, que sumat a altres descontentaments socials, va derivar en la Guerra Civil Catalana de 1462 a 1472. El 1482 hi hagué un nou alçament remença, el qual acabà amb la redacció de la sentència arbitral de Guadalupe, estipulada per Ferran II el 21 d'abril de 1486. La sentència va establir la redempció dels mals usos, tot i que va mantenir els drets dels senyors sobre els masos i, a més, es va estipular una indemnització als senyors i una multa als pagesos revoltats.