Història de l'edifici
L’edifici que avui serveix de marc al Museu d’Història de Girona i que és conegut popularment amb el nom d’“Institut Vell” fou aixecat a partir de l’any 1762 pels frares caputxins. Des de l’arribada a Girona l’any 1581 fins a la data esmentada, aquesta orde ocupà successivament diverses zones de la ciutat. Primerament, s’instal·là al santuari de les Ermites, situat a les Pedreres, on l’actual carrer de Caputxins recorda encara el pas de l’orde per aquell indret.
Més tard, probablement l’any 1628 els caputxins es traslladaren al barri del Mercadal, prop l’Hospital Nou, dit també de Santa Caterina. Acabada la Guerra dels Segadors (1640 – 1652) i amb motiu de la construcció del baluard de Sant Francesc de Paula, tornaren novament a la vella comunitat de les Ermites on hi van romandre fins l’any 1707.
Per últim, després d’una breu estada a la zona de Torre Gironella l’any 1732, els caputxins van ser autoritzats per ocupar la casa Desbach, propietat aleshores dels marquesos de Cartellà. La qual contenia restes romanes de finals del segle II – inicis del segle III d. C. I estava emplaçada entre el carrer de la Força i el carrer de les Ballesteries, el casal gòtic dels Cartellà fou enderrocat parcialment entre els anys 1753 i 1762. Durant aquest període els caputxins dedicaren el seu esforç a aixecar un mur de contenció de terres per tal de salvar el desnivell que hi ha entre els dos carrers citats alhora que transformaren la planta soterrània per a les noves necessitats de la comunitat. Les obres consistiren bàsicament en l’adaptació i ampliació dels espais existents per a estables, quadra, cementiri, celler, cisternes, safareig, galeria coberta, refetor o menjador, passadissos de comunicació i el terraplè esmentat, utilitzat com a jardí i probablement com a petita horta.
La construcció del nou edifici conegut també amb el nom de Convent de Sant Antoni, es portà a terme entre els anys 1762 i 1774 per a la qual cosa es reutilitzaren els materials procedents de la casa Cartellà. Quant a la planta baixa o planta principal, l’església es consagrà el 1764. Hom hi entrava per un pòrtic d’arcades obert a la plaça de la Canonja. Tres anys més tard s’havien aixecat el claustre, el nou refetor, la cuina i gairebé tota la resta de les dependències conventuals.
En esclatar la Guerra del Francès (1808- 1809) el convent era destinat a escola de religiosos teòlegs. Les bombes dels assetjants provocaren la destrucció d’una gran part de l’edifici, en particular, de l’església i de les plantes superiors. Després de la reconstrucció iniciada a partir de 1814, els caputxins residiren en el convent fins l’exclaustració definitiva (1835), moment a partir del qual l’Ajuntament de Girona gestionà el destí de l’edifici per a Institut Provincial d’Ensenyament que s’aconseguí el 1841. El mestre d’obres Espelt introduí les reformes necessàries per a la nova funció amb la divisió de l’església en dos pisos i la construcció d’una galeria coberta damunt el claustre. En darrer terme, l’arquitecte Manuel Almeda realitzà el 1911 un projecte de reforma de la façana que dóna a la placeta de la Canonja.
El conjunt de tot l’edifici és distribuït en quatre plantes a més d’algunes dependències situades a l’entorn d ela part alta del claustre. La planta soterrània, amb accés des del carrer de la Força, constitueix la part més antiga, anterior a l’any 1762. Els murs són de mamposteria mentre les voltes, unes foren construïdes amb pedra seguint el patró de la volta de canó seguit, i les altres, fetes de rajola, mostren diversos models derivats de les cobertes amb llunetes barroques. Les restes abundants d’obertures tapiades en tota la planta confirmen les dades que hom posseeix referents a la transformació i adaptació de construccions anteriors que l’orde dels caputxins utilitzà en un primer moment d’ocupació de l’immoble per als serveis més essencials de la comunitat.
D’entre els espais d’aquesta planta cal destacar la cisterna, interessant exemple d’aljub amb voltes de pedra sobre pilars, i el cementiri o dessecador que conté divuit nínxols verticals amb els seus corresponents bancs foradats on, segons el costum de l’orde, eren asseguts els frares difunts per a la dessecació dels cadàvers. Adossada a la paret frontal hompot observar una creu de rajoles amb decoració floral d’esmalt blau.
L’obra de nova planta s’inicià per l’església d’ençà el 1762. De dimensions considerables, posseeix tres naus, capçalera plana i un pòrtic als peus, reformat a la primeria del segle actual per l’arquitecte municipal Manuel Almeda. En l’actualitat las traça del temple es veu alterada per la divisió longitudinal en dos pisos i pel cegament d’una de les naus laterals, reformes que es portaren a terme quan l’edifici fou destinat a Institut.
La resta de les dependències de la planta baixa (locutoris, refetor, cuina, etc.), es disposen a l’entorn del diminut claustre, com és usual en tots els convents caputxins. Igualment que l’església, aquest claustre, de petites arcades de mig punt, fou transformat a mitjan segle XIX, amb la construcció de la galeria coberta corresponent al primer pis, alhora que les cel·les es reconvertiren en aules més grans.
Les dues plantes restants posseeixen poc valor arquitectònic donat les reformes contínues que a la institució d’ensenyament hi realitzà.
INFORMACIÓ RELACIONADA
> Catàleg: Història de l'edifici (PDF 0,9Mb)