Girona i França. Entre la Guerra i la Pau 1659-1939

Girona i França en la formació de l'Europa moderna (1659-1823)

En els darrers 350 anys França ha estat sempre present en l'evolució de les comarques gironines. Aliada dels catalans en la Guerra dels Segadors o de Separació (1640-1659), va obtenir-ne a la seva fi els comtats de Rosselló i Cerdanya –terres cedides per la monarquia hispànica que intentava conservar els Països Baixos. La nova frontera s'acostava així una cinquantena de quilòmetres a Girona i obligà a la monarquia a substituir la vella fortalesa de Salses, aixecada al segle XV, per noves fortaleses situades a Catalunya mateix: Roses, Figueres i Montjuïc. Les terres gironines esdevingueren des d'aleshores el camp de batalla immediat en cas de qualsevol conflicte entre Espanya i França.

Vida quotidiana en la pau i en la guerra

Si França va ser protagonista directa de les guerres tingudes a les comarques gironines en els segles XVII al XIX, també tingué un important paper en la pau. En l'economia essencialment rural de l'època, tot un conjunt d'elements feien que, malgrat pertànyer a estats sovint rivals, les diferències entre les dues Catalunyes no fossin tant grans. Així, eren freqüents els lligams personals i familiars i la compra - venda de productes o el contraban. I la llengua catalana es mantenia a banda i banda de la frontera.

Girona assetjada

Quan un exèrcit no era capaç de fer front a un invasor a camp obert, es refugiava a les fortaleses i ciutats per intentar entrebancar el seu avenç. Aleshores, la fortalesa es veia assetjada, sovint durant força temps perquè l'artilleria de l'època no era encara suficient per a fer inservibles les muralles i les fortificacions. La voluntat de resistència dels assetjats se sostenia per la por als saquejos i als assassinats que podien cometre els vencedors i per la violència i la repressió que s'aplicava contra qualsevol acte de desobediència. Però a mesura que passava el temps, si els assetjats no rebien reforços, les seves condicions de vida es deterioraven més i més i es reduïa la seva capacitat de resistència. Això és el que passà a Girona en els dos llargs setges dels anys 1808 i 1809.

A començaments del segle XIX, Girona era una petita ciutat de vora 8.000 habitants, encerclada per muralles d'origen medieval reforçades al segle XVII. El fort de Montjuïc, construït al segle XVIII, era la millor defensa de la ciutat.

Mirades sobre la guerra

Paral·lelament a la lluita, s'alça una guerra de propaganda. Pels francesos, els resistents són bandolers i covards. Pels resistents, els invasors són sacrílegs, enemics de la religió i del rei, i disposats a passar-ho tot a sang i a foc. Malgrat les aparences, però, no tots els catalans o espanyols estan igualment disposats a combatre. Si la suposada unanimitat en la defensa de la ciutat davant de l'invasor francès va ser un dels grans tema de les mirades tradicionals sobre la guerra, els fets van ser més complexos. Al costat dels que lluitaren hi hagueren els que desertaren, s'amagaren o fugiren. No tothom estigué disposat a donar la seva vida en nom del rei, la religió o la pàtria.

Patriotes i afrancesats

Durant la guerra es produí un combat cultural i polític sobre la futura organització de la societat espanyola. Una minoria es posà de banda de les noves autoritats franceses -els "afrancesats"- esperant que així podrien introduir-se les reformes que creien absolutament necessàries per al progrés de la societat. Per altra banda, una majoria –els "patriotes"- s'oposà a la invasió, però amb grans diferències sobre què fer una vegada els francesos haguessin estat derrotats. Per als absolutistes calia restablir les institucions tal i com es trobaven abans de la invasió; per als liberals, calia introduir reformes, començant per proclamar una constitució que assegurés els drets i llibertats bàsiques dels individus.

La guerra de la memòria

Des del mateix moment dels setges va començar la seva interpretació i la seva conversió en mite, primer al servei de la pròpia causa resistent i tot seguit com a material cultural que podia ser usat des de perspectives ideològiques molt diverses. Però si els setges, i per tant una certa visió negativa de França, passava a formar part de la identitat gironina, els contactes amb el país veí van continuar essent tant sovintejats com ho havien estat fins aleshores.