Us trobeu a: El Museu > Sabies que...?
Sabies que al call de Girona...?En aquest apartat intentarem respondre les preguntes més freqüents relacionades amb les jueves i els jueus de la Girona medieval. Cliqueu la pregunta per veure'n la resposta. Durant el Séder de Péssah, la celebració que marca l'inici de la Pasqua jueva, les famílies llegeixen el text de l'Hagadà, que conté la narració de l'Èxode d'Egipte. Els textos de les hagadàs tenen orígens molt antics i inclouen també contes, llegendes i paràboles amb un contingut ètic, històric i religiós. La primera nit de Péssah se celebra el Séder, el ritual que marca l'inici de la Pasqua jueva amb un sopar especial. S'utilitza un plat (kearà) que conté sis aliments simbòlics per evocar la història de l'Èxode d'Egipte: Maror: generalment un enciam llarg, és una herba amarga que simbolitza l'amargor i les penalitats de l'esclavatge a l’Antic Egipte. Khazeret: un altre tipus d'herba amarga, com l'arrel d'un rave picant Kharoset: barreja de fruites seques, sovint amb pomes i canyella, dolça i d'aspecte fosc i pastós. Representa el morter utilitzat pels esclaus en construir edificis a l'Antic Egipte. Karpàs: una herba o verdura de primavera que simbolitza esperança, sucada en aigua salada que remet a les llàgrimes vessades pels esclaus hebreus. Sovint s'utilitza l’api. Zeroà: tíbia de xai rostida (o ala o coll de pollastre) que simbolitza el sacrifici de Pasqua (antigament s'oferia el sacrifici d'un xai al Temple de Jerusalem). No s'ingereix ni es manipula, serveix com a record visual. Beitzà: ou bullit que evoca el dol per la destrucció del Temple (els ous són servits en les celebracions de vetlles de difunts), i tampoc no s'ingereix ni es manipula. Hi ha un setè aliment simbòlic fora d’aquest plat, són tres piles de matsot. La matsà o pa alís (sense llevat) recorda la sortida apressada d'Egipte, quan no hi va haver temps de deixar que el pa llevés. Es creu que els segells medievals trobats a Puigcerdà i l’Espluga de Francolí servien per marcar aquests pans de Pasqua, perquè porten inscripcions sobre el consum de matsot per Pasqua. A l'edat mitjana, els habitants de Girona utilitzaven el català per al dia a dia. La comunitat jueva no n'era cap excepció, i també era la seva llengua de comunicació oral tant amb els membres de la seva comunitat com amb els cristians. Evidentment també aprenien l'hebreu, que era la llengua de pregària i de comunicació escrita. En els documents generats per la mateixa comunitat s’escrivia en hebreu (caràcters hebreus i paraules hebrees) tot allò referit a la litúrgia, oració i documents oficials; s’escrivia en aljamiat (caràcters hebreus i paraules catalanes) en alguns casos, sobretot en documents referits a la vida quotidiana: anotacions de compres i vendes, llistats i altres escrits ordinaris. Tal i com indica Eduard Feliu, "a l'edat mitjana, Catalunya o, més ben dit, els comtats que formaven Catalunya, no eren pas inclosos sota la denominació de Sefarad en la literatura hebrea". Durant l'edat mitjana, el terme "Sefarad" feia referència al sud de la península, les terres musulmanes d'al-Ándalus. Els regnes cristians del nord s'anomenaven sovint "la terra d'Edom", però alhora cada regne era anomenat amb el nom específic que tenia: Castella, Aragó, Mallorca... No fou fins als segles XV i XVI quan Sefarad esdevingué el nom hebreu usual per designar Espanya. Segons la llei jueva, a les sinagogues s'hi accedia per un carreró cobert (l'accés al temple i l'escola sempre havia de ser a través d'una via lateral) que duia al complex comunitari (schola) format per banys, pous, claustre i altres dependències annexes utilitzades com a lloc de reunió del consell i dels dirigents, espais d'acollida per a persones de pas o sense llar i l'escola per a nens. Les dones, quan anaven a la sinagoga, havien de pregar en un espai diferenciat del dels homes; hi accedien, en alguns casos, des d'un carrer propi (el carreró de les dones). Allà podien seguir la pregària que tenia lloc a l’espai central, on es trobaven els homes, que segons la tradició jueva són els encarregats de llegir la Torà. Encara que els documents ens parlen de l'arribada de les primeres famílies jueves l'any 898 i aquestes s'establiren a la part alta de la ciutat, prop de l’espai que avui ocupen la Catedral de Girona i el Palau Episcopal (edificis construïts uns segles després), no hi ha prou dades documentals ni arqueològiques que permetin afirmar la l'existència física d'una sinagoga en aquest lloc; potser simplement disposaven d'un espai de reunió i oració conjunta o, potser, efectivament, d'un recinte religiós. En canvi, sí està ben documentada la sinagoga més gran i important que va tenir la ciutat, activa des del segle XIII fins al 1420, quan fou clausurada definitivament per ordre de la reina Maria, lloctinent del seu marit, el rei Alfons el Magnànim. Estava situada al costat oest de l'actual carrer de la Força i afrontava amb la muralla de l'actual carrer Ballesteries. Tenia una sala central i una d'inferior reservada a les dones, un micvé o bany ritual que s'alimentava de l'aigua de l'Onyar, una estança per a l'estudi de textos sagrats, patis d'entrada amb font, pous i deus d'aigua i potser d'altres estances destinades a l'estudi, oració i organització comunitària. El micvé més antic documentat a Girona és del segle XIII. Era dins dels banys públics (els anomenats avui Banys Àrabs), en una estança llogada expressament per la comunitat jueva per tal de ser usada com a bany ritual o micvé. Així ho especifica el responsum de Rabí Salomó ben Adret de Barcelona (Raixba), adreçat als savis jueus gironins a finals del segle XIII. Les raons de l'ús, poc comú, d'un espai públic com a indret on acomplir amb el ritual jueu rauen segurament en la destrucció del call per part dels almogàvers el 1285. Després d'allò, la comunitat jueva es devia haver quedat sense un micvé adequat i apte i, a l'espera de poder reconstruir-lo juntament amb la sinagoga, va optar per llogar una estança als banys públics de la ciutat. El 1047, la jueva Rahel es va vendre, en nom propi, una parcel·la de terra que havia heretat dels seus pares, situada fora muralles, a la petita vall vinícola de Sant Daniel. Ella va signar personalment, en hebreu, el document de venda a favor d'un cristià anomenat Elies. Sembla que Rahel sabia escriure, fet que no era gens comú en aquella època. Això li va permetre poder signar de la seva pròpia mà el document de venda. Però el més important és que Rahel actuava amb entitat i identitat pròpia i individual, no li calia cap referència masculina per fer una transacció legal i legalitzada d'una seva propietat. La paraula call prové del terme llatí callis i designa el barri o el conjunt de carrers on vivien els jueus i les jueves dins l’àrea urbana de les ciutats catalanes medievals. El call va néixer principalment perquè la població jueva necessitava un indret on poder desenvolupar una vida ritual i religiosa fonamentada en la tradició d’Israel. Un espai on resar, estudiar i reunir-se, com la sinagoga, un bany (micvé) que garantís la puresa ritual imprescindible en la vida jueva i un escorxador que proveís la comunitat de carn caixer (apta, segons la llei). El call de Girona es va anar formant al voltant d'aquells espais imprescindibles per a la vida comunitària. L’ampli espai urbà que tenia com a eix aquest carrer era conegut com a “Força Vella”, en referència al primer recinte emmurallat de la ciutat de Girona. El carrer segueix el traçat de la Via Augusta romana i a l’edat mitjana servia d’eix principal del call jueu, que era només un sector de la Força Vella. A partir del segle XIII i fins al XIV-XV (1391-1415), en la seva part més alta, a tocar de les escales de la Catedral, es deia carrer Major del Call. A causa de l’atac contra el barri jueu la nit de sant Llorenç de 1391, passà a dir-se carrer de Sant Llorenç, i encara avui s’hi pot veure una petita urna amb una imatge d’aquest sant. A mitjan segle XVII es va començar a anomenar carrer de la Força, denominació que remet a l’antic nom d'aquest sector de la ciutat.
El Talmud és una explicació de la Torà, una guia per a la vida diària. Recull comentaris i deliberacions que els savis i mestres de la Llei van fer al voltant de la Torà. Antigament es transmetien de manera oral però, sobretot després de la destrucció del Temple l’any 70 dC, es van haver de posar per escrit. El Talmud es compila entre el segle II aC i el IV dC, en arameu, i n’hi ha dues versions: el de Jerusalem (poc comú al nostre país) i el de Babilònia (més estès i utilitzat arreu). El Talmud és molt important per al judaisme perquè va ser la font primària que els rabins van utilitzar per desenvolupar l’halacà, el dret jueu, durant l’antiguitat tardana i l’edat mitjana. Les cases i els carrers del call oferien el mateix aspecte exterior que qualsevol altre punt de la ciutat medieval; només hi havia un element físic que permetia identificar una casa determinada com a habitatge d’una família jueva: la mezuzà. Aquest pergamí enrotllat contenia els versets bíblics del Deuteronomi 'Xemà Israel' (Escolta, Israel) i es dipositava dins un estoig en una escletxa feta al brancal dret de les portes. Encara avui en dia són visibles alguns forats per a la mezuzà en certs indrets del call gironí.
El sàbat correspon al dissabte (xabbat en hebreu), setè dia de la setmana hebrea. Fa referència al dia de contemplació després dels sis dies de treball per a la creació del món, segons el llibre del Gènesi de la Bíblia. Comença el divendres quan el sol es pon i acaba amb la posta del sol del dissabte. Durant aquest dia es combinen rituals col·lectius a la sinagoga i en família amb moments de reflexió interior.
Era una festa familiar, que se celebrava la setena nit del naixement. Segons les confessions d’un convers valencià a la Inquisició (1480), consistia en la immersió de la criatura en un bací amb aigua en la qual s'havien vessat substàncies oloroses i altres elements que simbolitzaven la prosperitat. Després del bany es donava el nom jueu a la criatura i se li desitjaven bons auguris i llarga vida.
La Càbala és un conjunt de teories metafísiques, ensenyaments i textos de la mística jueva. Va esdevenir un moviment intel·lectual molt important a les comunitats jueves del Llenguadoc i la Provença al segle XII. Els textos fonamentals de la doctrina cabalística eren el Bahir, Llibre de la Claredat, el Sefer Yetsirà, Llibre de la Creació, i el Zohar, Llibre de la Resplendor.
|
© 2024 Patronat Call de Girona | Contacte | Accessibilitat web |