Pedres amb nom: la col·lecció lapidària

La «senyora» Dolça porta un nom molt habitual entre les jueves catalanes medievals. Era casada o vídua, però no podem assegurar taxativament que Abrabalia sigui el nom del seu marit. Si la hipòtesi és correcta, formaria part de la família Ravaia (Abrabalia en hebreu), la més destacada de tota la Girona jueva. Aquesta família poderosíssima s'instal·là a Catalunya al segle XIII procedent de Castella. Entre les dones de la família Ravaia, s'hi compta també una Bonafilla, filla de N'Astruc Ravaia, que el 1283 feia de prestamista sense necessitar, sembla, cap referent masculí en l'exercici d'aquesta professió.

Salomó Cabrit podria ser el jueu de Perpinyà amb possessions a Girona documentat a final del segle XIV, però no tenim cap dada biogràfica sobre la seva esposa o filla. Salomó, que morí el 1395, era fill de Mossé Cabrit, jueu de Banyoles, i com a mínim tenia dos germans: Abraham Cabrit (jueu de Girona a partir de 1375, ja mort l'any 1391, el membre de la família de qui tenim més documentació, sobretot creditícia; sabem que ell i els seus descendents vivien al call gironí) i Asmies Cabrit (casat amb Tolrana, jueus de Perpinyà). El 1372, Salomó Cabrit va definir el seu germà Abraham de tots els drets que pogués tenir sobre la casa que havia estat del seu difunt pare, situada al call jueu gironí. Aquesta casa es trobaria dins del sector d'illes de cases del desaparegut carrer que arribava fins a l'actual placeta de l'Institut Vell, segons un document de 1296 que esmenta la casa de Mossé Cabrit.

Estel·lina era la filla d'Astruc Cohen. El fet d'anomenar el pare i no el marit fa pensar que la noia morí jove. El pare és anomenat nasí (príncep), títol dels prohoms de la comunitat jueva. Efectivament, es tracta d'un dels personatges més influents del call entre 1386 i 1415. Segons la relació dels regidors previstos en les ordinacions de 1386 i 1391, Astruc Cohen va exercir com a adjunt el tercer any, i es compta entre els nous consellers de la reforma de 1391. Ja abans de 1391, el seu nom es troba a la documentació en hebreu, entre els contribuents de l'aljama, i també tenia una activitat creditícia. Després dels avalots de 1391, va estar entre els reclosos a la Torre Gironella. A principi del segle XV, la reina va nomenar dotze regidors per satisfer una antiga pensió als hereus del cavaller Joan Janer, entre els quals hi havia Astruc Cohen (any 1408) però a la citació de l'any següent, no se'l requerí. L'última notícia del pare d'Estel·lina és de l'any 1415. Aquell any es van fer inventaris de llibres per tal de segrestar els exemplars del Talmud i Astruc hi apareix com a regidor amb motiu de la presentació dels inventaris. Per tant, Estel·lina formava part de l'elit jueva gironina, i potser va viure els atacs de 1391 i la decadència posterior de la comunitat jueva. Després de la seva mort i en un context de declivi, la família continuà en el judaisme.

Meirona és un diminutiu molt comú entre les jueves catalanes medievals, però les dades de la làpida són insuficients per poder-la identificar.

Només conservem la inicial del nom, que podria ser Astruga, ja que era la muller de Mossé Astruc. Poc abans dels avalots de 1391, ell apareix com un dels nous dirigents de l'aljama. Després de l'assalt, Mossé Astruc es compta entre els reclosos a Torre Gironella, i va continuar en el judaisme. El seu nom figura a la llista dels qui van presentar inventaris de llibres el 1415, i sabem el nombre de volums que tenia aleshores: trenta-dos llibres (només cinc persones tenien un nombre superior de volums). Mossé Astruc tenia una germana, Ester, que es va batejar cristiana amb el nom de Joana i es va casar amb Pere Joan, convers (abans Mossé Cabrit, fill i hereu d'Abraham Cabrit, que era germà de Salomó Cabrit). El 9 d'agost de 1395, Joana, Pere i Puigvert d'Agramunt van vendre una casa en franc alou al call jueu a Mossé Astruc i a la seva muller Dolça. I el 1417 aquest matrimoni va vendre una casa al call a Pere de Berguedà, paborde de la Pia Almoina de la Seu. En documents de 1415 i 1416 també s'esmenta un pati que Mossé Astruc havia venut a l'aljama. Aquesta làpida obre molts interrogants, perquè el nom de dona que hi apareix no coincideix amb el que ens aporta la documentació dels arxius.

No s'han localitzat dades de Regina. Sabem que era vídua perquè l'epitafi diu «Tinguin la seva part en el Jardí de l'Edèn», fent referència als dos membres de la parella. Així com el nom Salem no apareix a la documentació gironina, sí que és present el de Salom: Salomó Salom era un jueu de la segona meitat del segle XIV, anterior a 1391; el seu nom apareix en un quadern de paper en el qual s'anotaven els pagaments que es feien a compte de l'impost de l'ajuda.

Estel·lina és l'única de les dones registrades que apareix esmentada tota sola en la documentació. No coneixem dades de la seva pròpia família, però es va casar amb un important jueu gironí, Bonastruc Jucef. El marit va tenir un paper important en l'organització de l'aljama a principis del segle XV, per designació de la reina, i era també un important prestamista. L'any 1412 el marit d'Estel·lina va retenir contra la seva voluntat, no sabem per quin motiu, una noia conversa anomenada Elionor. En el pagament de l'impost anomenat talla de 1426, Bonastruc Jucef hi va contribuir amb 30 sous i 6 diners (5,5% del total recaptat). Es tracta d'una quantitat força important, i només cinc persones van pagar més que aquella família. Després de la mort de Bonastruc Jucef, l'executor del seu testament i administrador de la seva fortuna va ser Benvenist Samuel, que probablement era el seu gendre i apareix a Girona de 1434 fins a 1462, actuant com un cacic dins la comunitat. Dels trenta contribuents de l'aljama de Girona en l'impost de la talla de cent sous de l'any 1450, el principal pagador era Benvenist Samuel (amb 78 diners, el 6,5% del total) i la primera dona (quarta del total) era la seva sogra Estel·lina, vídua de Bonastruc Jucef (amb 66 diners, un 5,5% de tot l'impost). Poc després, l'any 1458, l'inventari del colteller Pere Riera, que vivia al carrer de les Ballesteries, revela que N'Estel·lina, jueva, tenia una corretja d'argent amb una sivella de caps daurats, amb catorze plafons d'argent daurats, un braçalet d'argent i dues culleres, també de plata. No podem assegurar que sigui la mateixa persona, però la probabilitat hi és.

Aquesta és la làpida més antiga i l'única de tota la col·lecció que ens indica l'edat del difunt: vint-i-dos anys. Es tracta de l'intel·ligent, encantador i escollit Salomó, fill de Jucef ben Teca. Lamentablement, en desconeixem la biografia. El seu epitafi comença dient «Entonaré plors, laments i elegies per la mare i els germans», fet que podria indicar que aquests serien els familiars vius més propers i que, per tant, el seu pare ja seria mort i ell encara no hauria format una família pròpia.

Issac és un dels noms més usuals entre els jueus medievals: al segle XIII s'han documentat, només a Girona, cinquanta-set homes jueus amb aquest nom.

No hem pogut identificar aquesta persona ja que Salomó és un nom habitual i el nom del pare no es conserva complet. Tanmateix, tot sembla indicar que es podria tractar de la família Des Mercadell, ben documentada a Girona al llarg del segle XIV.

No hem trobat documentació sobre aquesta persona. A principis del segle XIV a Girona es documenten un Hanoc de Castelló, un Hanoc Condom i un Hanoc Cundranya, però cap Hanoc Saporta. El pare del difunt transmet un cognom, Saporta, molt antic a Girona. Amb diferents variants (Porta, Saporta, ça Porta). Diversos homes del llinatge van actuar com a secretaris i homes destacats de l'aljama, però si hi ha un membre destacat de la família és Bonastruc ça Porta, Mossé ben Nahman, l'autoritat talmúdica més important del segle XIII. D'altra banda, l'any 1305, un jueu barceloní de nom Saltell de Porta, fill de Vidal de Porta, va vendre a dos cristians un cens anual sobre una peça de terra situada a la muntanya de Girona.

No s'han documentat ni el fill ni el pare. El nom Abravalia és la forma hebrea de Ravalla, Ravaia o Ravaya. Aquesta família, procedent de Castella, es va establir a Girona i Castelló d'Empúries; després es van estendre a diverses localitats catalanes. Van aconseguir tenir un gran poder no només a la comunitat gironina, sinó també a la cort reial. Els membres més destacats van assolir grans quotes de poder al segle XIII: Astruc Ravaia va ser designat batlle de Girona, exempt de contribuir; el seu fill Jucef va ser batlle reial a Besalú i a Girona, administrador del patrimoni reial, conseller reial i primer tresorer reial; el seu germà Mossé va ser batlle general de Catalunya, col·lector del bovatge i venedor de rendes reials. Al segle XIV es registren diversos membres de la família Ravaia relacionats amb les cases que posseïen al call de Girona. Abraham Ravaia tenia casa al carrer de la Força, i els dirigents de la ciutat (anomenats jurats) li van comprar pedra per tal d'utilitzar-la en les obres de la muralla. Astruc Caravida havia comprat les cases d'Issac Ravaia (amb els drets de llum, càrrega, aigua i un pati); la seva vídua les va donar a les seves filles, Bonafilla i Ester, que les van vendre a Bonastruc Vidal. Poc després, els jurats de la ciutat les van fer enderrocar.

Sésset és un nom freqüent entre els jueus gironins, però a Girona no s'ha trobat documentació sobre cap Jessua fill de Sésset o Ieoxua ben Xéxet.

Segurament Jucef, un dels noms més habituals entre els jueus medievals gironins, era només un infant en el moment de la seva mort. L'epitafi ho fa palès amb les paraules «jove de delícies». No tenim cap altre referència a la seva família que el nom del pare, Rabí Jacob, que no s'ha pogut identificar en la documentació dels arxius.

El primer individu amb aquest nom a Girona es documenta el 1227, en un préstec. El prenom d'Astruc en membres d'aquesta família és present, com a mínim, en quatre generacions consecutives, i probablement es reservaria per al fill primogènit. A final del segle XIII, els Caravida també es trobaven a Besalú, Manresa, Vilafranca i Vic. A Girona, un dels personatges més destacats d'aquesta família va ser Astruc Caravida, pare d'Ester, que a mitjan segle XIV va protagonitzar un divorci molt conflictiu (casada amb David Bonjorn de Barri, de Cotlliure, només va aconseguir el divorci del seu marit després de robar-li llibres i instruments científics el 1337; Jacob ben David Bonjorn, autor de les cèlebres taules astronòmiques, era fill d'Ester i net d'Astruc Caravida). L'any 1347 el testament d'Astruc instituïa un llegat benèfic per a l'almoina del call (heqdeix). A partir de la seva mort, la família començà un període de decadència, i ja no va recuperar el prestigi i poder de l'etapa anterior. Alguns membres de la família, com Salomó Caravida, eren metges, i altres intervingueren en l'organització de la comunitat actuant com a secretaris de l'aljama. Caravida també s'ha registrat com a prenom: Caravida Ravaia, Caravida Saporta, Caravida Caracosa, tots ells membres de famílies importants de la societat jueva gironina i, molt possiblement, fills de dones de la família Caravida.

Aquest petit fragment de làpida no ha permès identificar la persona. El nom Ardut no s'esmenta a Girona, ni en documents hebreus ni en els llatins. No obstant, a Osca (Aragó), hi ha tota una família de metges anomenats Avinardut, o Ibn Ardut, entre els segles XIV i XV.

No disposem de dades suficients per identificar David Jucef, o David fill de Jucef, en un període tan dilatat com tot el segle XV.

Aquesta és l'única làpida del Museu procedent de Castelló d'Empúries; malauradament no se n'ha pogut identificar el difunt. Haninai podria correspondre al nom Aninai/Aninay/Avinai, família que aconseguiria tenir una gran importància a la Girona del segle XV. Molt probablement aquesta família devia tenir ramificacions a les poblacions properes i dins de la seva àrea d'influència.