 |
 |
 |
 |
 |
La Bruixa de la Catedral
Autoria desconeguda
Plaça de la Catedral
Promoguda per: Capítol catedralici
Fotografies
Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les:
Descripció
Des del passeig Arqueològic es pot veure l'exterior de l'absis de la catedral, i just a l'angle de la torre de Carlemany, hi trobem la gàrgola més coneguda de tota la seu gironina: La bruixa de la catedral.
Aquesta imatge gòtica de la primera meitat del segle xiv representa una dona amb la boca ben oberta, vestida amb un llarg vestit i tocat, que sosté un rotlle de pergamí a les mans amb una inscripció. Els dies de pluja serveix com a canonada de desguàs de l'aigua.
La llegenda ens explica que es tractava d'una bruixa que tirava pedres a la catedral i que sempre renegava, i que per un càstig diví es va veure convertida en pedra i condemnada a passar la resta dels seus dies col·locada a la part més alta de la paret de la catedral.
Llegenda
"Quan plou, la immensa teulada de la catedral rep ingents quantitats d'aigua que acabaria ensorrant el sostre si no es desviés fora de la seva superfície. En els edificis gòtics, aquesta feina d'alleugerir les teulades de l'aigua de la pluja s'encomanava a una mena de canals de pedra, sortints, anomenades gàrgoles que, des del final dels pendents de les teules recollien l'aigua i l'enviaven directament al carrer. Aquestes gàrgoles a vegades eren purament funcionals, però altres vegades tenien decoracions vegetals o prenien forma d'animals, monstres o persones. A la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges.(...)
Segons lallegenda, hi havia a Girona, temps era temps, una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió oficial, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple catedralici. Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de la processó de Corpus. En tot cas, és clar que la seva dèria era la d'apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, o un mal dia, per a ella, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la varen posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament neta aigua caiguda dels núvols. I la varen posar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la vista cap al cel. Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:
Pedres tires, pedres tiraràs,
de pedra quedaràs.
En tot cas, aquesta llegenda revela la força de la creença popular en les bruixes, com a dones que han fet pacte amb el diable i que es dediquen a fer malifetes als bons cristians. I aquestes malifetes que hom els atribueix són sempre les que podien fer més por a la gent d'aquells temps: avortaments, pedregades i destruccions de la collita, mort del bestiar, llamps, etc.
A les comarques gironines hi ha una rica tradició en matèria de bruixes, encara que, habitualment, es concentren en determinades comarques, com la Garrotxa o l'Alt Empordà, entre altres.
No hi ha gaires tradicions ni documentació a la ciutat de Girona, però, tot i això, es pot trobar un acord dels jurats de la ciutat, adoptat l'any 1421, pel qual s'ordenava el tancament d'un carrer anomenat de les Bruixes, situat, si fa no fa, al final del carrer dels Calderers, a causa de les queixes del veïnat per l'actuació de tals dones.
Relacionat amb aquest tema s'ha de dir que va néixer a Girona el més cèlebre caçador de bruixes, fra Eimeric de Girona, frare dominic que va ser gran inquisidor de la Corona d'Aragó i va escriure un llibre, el Directorium Inquisitorium, que va ser el manual emprat pels inquisidors de bona part d'Europa durant més de cent anys. (...)
Extret de Carles Vivó, Llegendes i misteris de Girona. Girona: Quaderns de la Revista de Girona, núm. 24 (sèrie Monografies Locals; 13). Diputació de Girona i Caixa de Girona, 1989
© 2024 Ajuntament de Girona | contacte | bibliografia | annex | crèdits