 |
 |
 |
 |
 |
La majordoma de Sant Narcís
Carrer de Ferran el Catòlic
Promoguda per: Amics de la Girona Antiga i Arqueològica de Girona
Fotografies
Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les:
Descripció
L'escultura dedicada a la majordoma de sant Narcís es troba al carrer de Ferran el Catòlic, just al principi del passeig Arqueològic, sota la torre Cornèlia. Hi fou col·locada el 12 de maig de 1973.
La majordoma de sant Narcís és un personatge creat pel poeta gironí Josep Tarrés. Tal com està representada, aquesta nova llegenda la descriu com una dona molt grassa i una molt bona remeiera i cuinera (de fet, s'explica que va ser la inventora de l'oca amb peres i la sopa de menta).
L'escultura, de pedra de Girona, feta per Josep Bosch, conegut com Piculives, ens mostra el voluminós pes de la majordoma, amb una gran panxa i ales, que sosté el Llibre dels misteris de Girona entre les mans (va predir la mort de sant Narcís i de sant Feliu). Curiosament, la rotunditat d'aquesta figura contrasta amb el vestit lleuger i vaporós que porta.
Les línies arrodonides també han estat utilitzades en el dibuix dels rínxols dels cabells, de les ales i de l'aureola que l'envolta.
A la part del darrere hi ha una cara d'infant esculpida.
En una placa commemorativa col·locada el 29 d'octubre de 1999, just al costat de l'escultura s'hi pot llegir:
"PICULIVES (1935-1998)
LA MAJORDOMA DE SANT NARCÍS. ESCULTURA OFRENA DE L'AUTOR A AMICS DE GIRONA ANTIGA I ARQUEOLÒGICA DE GIRONA.
12 - MAIG - 1973".
Llegenda
Llegenda apòcrifa, nascuda no fa gaires anys, fruit de la inventiva d'un gironí actual, que si primer ha restat dintre un petit cercle, més tard, per una causa o altra, ha arribat a tenir un cert ressò popular (l'altra llegenda apòcrifa és la de la Cocollona, creada per Emili Massana: és un monstre gironí que neda pel riu Onyar les nits de lluna plena i que és mig papallona mig cocodril).
La llegenda de la majordoma de sant Narcís va ser creada pel poeta gironí Josep Tarrés. Segons el seu creador, la majordoma era una tia-àvia de santa Afra, que va acompanyar el sant Bisbe quan va venir a residir a Girona. Es tractava d'una dona que, encara que tenia més de cent anys, tenia un aspecte ufanós, amb una pell tan tendra que semblava de flor de mató. Era immensament grassa, ostentosament presumida, i una xafardera impenitent, amb dots de remeiera i de cuinera i que dominava les ciències dels astres i les plantes. El seu pas pels carrers de Girona era tot un espectacle, ja que solia anar guarnida amb vestits llampants, amb esquellerincs cosits a la vora de la faldilla per fer-se notar, amb el cap cobert per tocats immensos i que es feia acompanyar per criats que la precedien amb encenser i amb una cadira especial per a descansar al bell mig del carrer quan ja no tirava més. Els seus dots de cuinera li havien fet inventar menjars tan saborosos com l'oca amb peres, les pomes farcides i la botifarra de sang. I les seves habilitats més o menys màgiques li van permetre que una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses i de tots colors. Però un dia, per culpa d'una irreverent xafarderia sobre sant Narcís, aquest li va retirar tots els poders. La majordoma es va convertir en la riota de la ciutat i anava esmaperduda pels carrers mentre la gent al seu pas, li tirava al damunt els sobrants de plats i olles. Fins que un bon dia, la majordoma va tenir una visió i va preveure la tràgica mort de sant Narcís i sant Feliu, víctimes del martiri per la seva fe. Quan els seus tristos pressentiments es varen fer realitat, la majordoma va practicar la humilitat i la penitència i es va dedicar, sobretot, a tenir cura dels malalts i ajudar els desvalguts. En trobar-se prop de la seva mort, com un últim gest d'amor, va fer encendre un foc davant la porta de la catedral i allà mateix va inventar per als pobres i els malalts la sopa de menta. En morir, els gironins que es varen preocupar de l'enterrament varen observar amb sorpresa que el seu immens cos no pesava més que el d'un pardalet.
Extret de Carles Vivó, Llegendes i misteris de Girona. Girona: Quaderns de la Revista de Girona, núm. 24 (sèrie Monografies Locals; 13). Diputació de Girona i Caixa de Girona, 1989.
© 2024 Ajuntament de Girona | contacte | bibliografia | annex | crèdits