Biografia Subirachs, Josep Maria

Subirachs, Josep Maria. Obres

(Barcelona, 1927)

Escultor, dibuixant i gravador, va treballar com a aprenent al taller d'Enric Monjo i va ser alumne lliure de l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1945), però Enric Casanovas va esdevenir el seu autèntic mestre de qui va heretar un estil de caràcter mediterrani inspirat en Maillol.

Amb vint i un anys va realitzar la primera exposició individual (1948) a la Casa del Llibre de Barcelona. La seva estada a París (1951) i la seva posterior residència a Bèlgica (1954-56) van contribuir a la seva formació professional i al coneixement plural de les arts plàstiques de la segona meitat del segle xx.

En la recerca de la seva pròpia personalitat, els primers passos, derivats de la formació noucentista o mediterrània (com ara a Mediterrani o a Claudia Chauchat), van donar pas a un expressionisme que l'artista va presentar en els primers Salons d'Octubre barcelonesos (1949-1957), on també participaven Cuixart, Guinovart, Ponç, Ràfols Casamada, Tàpies i Tharrats, entre altres. Ràpidament la seva obra va entrar en un procés d'esquematització i de deformació que desembocaria en l'abstracció. D'aquesta època són Les Parques (1956), o Forma 212 (1957) i Evocació Marinera (1958-60). En aquestes obres, Subirachs ja aprofundeix en el seu peculiar tractament de les textures, que és un dels seus recursos preferits per crear contrastos i expressivitat. El 1959 rep l'encàrrec d'esculpir la façana i les portes del Santuario de la Virgen del Camino a León, obra en la qual introduirà un parèntesi figuratiu dins de la seva línia creativa. Aquestes escultures en bronze, esveltes i esquemàtiques, anuncien ja la seva posterior evolució cap a un neofigurativisme en el qual es mesclen figura i abstracció, positiu i negatiu de forma absolutament personal. És durant aquesta fase que aprofundeix en la dialèctica còncau-convex a les obres, on el buit obté el seu propi espai contrastant amb la massa. D'aquesta època s'ha de destacar el Monument a Narcís Monturiol (1963) a Barcelona. La seva obra va anar seguint un procés d'enriquiment gràcies a la incorporació de noves idees. A partir dels anys cinquanta les seves creacions van obtenir un considerable reconeixement públic, motiu pel qual va rebre encàrrecs molt importants com la façana de l'Ajuntament de Barcelona (1969), Monumento a México a México D. F. (1968), el Monument a les Olimpíades a Lausana (1983), el recobriment escultòric de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona (a partir del 1986), Unió d'Orient i Occident a Seül (1989) i el Monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona (1991).

Ha utilitzat tota classe de materials: terracota, bronze, fusta, ferro, pedra, fibrociment, formigó, marbre, coure, vidre, alumini, ivori, acer i ha combinat fragments pictòrics amb l'escultura. Com a gravador ha treballat l'aiguafort, la litografia, la serigrafia, el linòleum i la punta seca. S'ha dedicat a tot tipus d'obres, des de grans conjunts fins a medalles i elements utilitaris. Ha imposat un nou concepte de la escultura a Catalunya i es un dels més originals escultors del món, en l'obra del qual s'hi adverteixen escasses influències. A la seva obra madura ha combinat materials dispars, figures en negatiu, perfils tornejats, seqüències seriades, elements clàssics (cariàtides, capitells, fornícules, piràmides, balustrades), i a nivell conceptual s'inclina conscientment un llenguatge propi, estructurat i sòlid com si es tractés d'un idioma universal; li agrada enllaçar-se amb la mitologia arrelada en la tradició grecollatina, jueva o cristiana. És l'artista que, de forma responsable, constant i efectiva, ha portat el nou art al carrer, com a reivindicació del passat i oferta del futur.

Per la seva extensa obra desenvolupada en diversos llenguatges (classicisme noucentista, informalisme, expressionisme, abstracció, neofiguració) és un dels grans creadors de l'art del nostre temps.

« TORNAR