One of the places most hit by nuclear testing was Bikini Atoll, now listed as a World Heritage Site by UNESCO. In addition to the direct impact caused on the territory, the population was forced to suffer multiple displacements. It all began in February 1946 when commodore Ben H. Wyatt, the military governor of the Marshall Islands, travelled to Bikini and persuaded the local leader, King Juda, to temporarily abandon the atoll and make it possible for the United States to conduct some tests with atomic bombs, with the argument that "they would be very positive for humanity, since they would serve to end world wars forever." The indigenous population was moved by the US Navy, in March of the same year, to the uninhabited Rongerik Atoll. This was a smaller place, where there were difficulties in finding water and food, which led to problems of malnutrition.
In the autumn of the same year, a team of researchers from the United States determined that Rongerik could not guarantee a sufficient supply of food and water. And so for this reason, the indigenous people, already dying of hunger, had to be relocated without delay. They were preparing to be transferred to the Ujelang Atoll in the western Marshall Islands, but when everything was ready, the US Government decided to carry out new nuclear tests on Enewetak Atoll and it was thought that it would be easier to move the inhabitants of Enewetak to Ujelang, even though the Bikini people had already built their homes and had placed their hopes in being relocated there. In March 1948, after two years in Rongerik and bordering on starvation, the people of Bikini were transferred to Kwajalein Atoll and the families were housed in camps alongside the United States’ military facilities. In November 1948, after six months on Kwajalein Atoll, the 184 original people from Bikini were moved again, this time to the island of Kili, their third residence in only two years. | A Kili també hi havia manca d’aliments de manera que l’administració dels Estats Units va decidir transportar periòdicament els queviures en vaixell. No obstant, la dificultat d’enviar vaixells quan feia mal temps va suposar que els bikinis passessin èpoques de fam. El 1957 els Estats Units van oferir als indígenes uns nous terrenys situats a l’atol de Jaluit, unes trenta milles al nord. Els anys següents algunes famílies es van traslladar a Jaluit però per desgràcia l’any 1958 el tifó Ophelia va causar una gran destrucció a l’atol i la població que allà hi vivia va haver de tornar a Kili. L’any 1967 les agències de govern dels Estats Units van començar a considerar la possibilitat de retornar el poble de Bikini al seu lloc d’origen, en base a les dades sobre els nivells de radiació que es desprenien dels estudis de la Comissió d’Energia Atòmica. El 1968 el president dels Estats Units Lyndon B. Johnson va prometre als 540 bikinis que vivien a Kili i altres illes que aviat podrien tornar a la seva pàtria. L’agost de 1969 es va elaborar un pla de vuit anys per al reassentament a l’atol Bikini, un pla que contemplava la neteja de l’illa, la replantació d’arbres i conreus i la construcció d’habitatges. Malgrat tot, algunes informacions contradictòries sobre els nivells de radiació van fer que, l’any 1972, el Consell de Bikini votés en contra de tornar a l’atol en el moment programat pels funcionaris nord-americans. El Consell, però, va declarar que no impediria tornar a aquelles persones que així ho volguessin. Malgrat els perills, algunes famílies van tornar a Bikini i es van instal·lar en les cases de nova construcció. A partir d’aquell moment la població a Bikini es va anar incrementant gradualment. Durant els anys 70 algunes instàncies dels Estats Units van realitzar diversos estudis sobre els nivells de radiació en l’aigua i els aliments que posaven en qüestió la seguretat per a les persones.
|
US Commodore Ben Wyatt addresses the inhabitants of Bikini Atoll in 1946, moments before they were evacuated and relocated. (Carl Mydans/Time)