Un dels indrets més castigats per les proves nuclears fou l’atol Bikini, avui catalogat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. A més de les conseqüències directes causades sobre el territori, la població va haver de patir diversos desplaçaments. Tot va començar el febrer de 1946 quan el comodor Ben H. Wyatt, governador militar de les Illes Marshall, va viatjar a Bikini i va convèncer el cap local, el rei Juda, d’abandonar temporalment l’atol i fer possible que els Estats Units duguessin a terme unes proves amb bombes atòmiques, amb l’argument que “serien molt positives per a la humanitat ja que servirien per acabar per sempre amb les guerres mundials”. La població indígena va ser desplaçada per l’armada dels Estats Units el març del mateix any a l’atol Rongerik que estava deshabitat. Es tractava d’un indret més petit, on hi havia dificultats per trobar aigua i aliments, fet que els va comportar problemes de desnutrició.
La tardor del mateix any un equip d’investigadors dels Estats Units va determinar que Rongerik no podia garantir un subministrament suficient d’aigua i aliments per la qual cosa els indígenes havien de ser traslladats sense demora ja que s’estaven morint de fam. Se’ls va preparar per ser traslladats a l’atol d’Ujelang, a les Illes Marshall occidentals, però quan tot estava a punt el Govern dels Estats Units va decidir realitzar noves proves nuclears a l’atol d’Enewetak i van pensar que seria més fàcil traslladar a Ujelang els habitants d’Enewetak, malgrat que la gent de Bikini ja havia construït els seus habitatges i havien dipositat les seves esperances en ser reubicats allà. El mes de març de 1948, després de dos anys a Rongerik i vorejant la inanició, el poble de Bikini va ser traslladat a l’atol de Kwajalein i les famílies van ser allotjades en uns campaments al costat de les instal·lacions militars dels Estats Units. Al novembre de 1948, després de sis mesos a l’atol de Kwajalein, les 184 persones originàries de Bikini van salpar de nou, aquest cop amb destinació a l’illa de Kili, la seva tercera residència en només dos anys. | A Kili també hi havia manca d’aliments de manera que l’administració dels Estats Units va decidir transportar periòdicament els queviures en vaixell. No obstant, la dificultat d’enviar vaixells quan feia mal temps va suposar que els bikinis passessin èpoques de fam. El 1957 els Estats Units van oferir als indígenes uns nous terrenys situats a l’atol de Jaluit, unes trenta milles al nord. Els anys següents algunes famílies es van traslladar a Jaluit però per desgràcia l’any 1958 el tifó Ophelia va causar una gran destrucció a l’atol i la població que allà hi vivia va haver de tornar a Kili. L’any 1967 les agències de govern dels Estats Units van començar a considerar la possibilitat de retornar el poble de Bikini al seu lloc d’origen, en base a les dades sobre els nivells de radiació que es desprenien dels estudis de la Comissió d’Energia Atòmica. El 1968 el president dels Estats Units Lyndon B. Johnson va prometre als 540 bikinis que vivien a Kili i altres illes que aviat podrien tornar a la seva pàtria. L’agost de 1969 es va elaborar un pla de vuit anys per al reassentament a l’atol Bikini, un pla que contemplava la neteja de l’illa, la replantació d’arbres i conreus i la construcció d’habitatges. Malgrat tot, algunes informacions contradictòries sobre els nivells de radiació van fer que, l’any 1972, el Consell de Bikini votés en contra de tornar a l’atol en el moment programat pels funcionaris nord-americans. El Consell, però, va declarar que no impediria tornar a aquelles persones que així ho volguessin. Malgrat els perills, algunes famílies van tornar a Bikini i es van instal·lar en les cases de nova construcció. A partir d’aquell moment la població a Bikini es va anar incrementant gradualment. Durant els anys 70 algunes instàncies dels Estats Units van realitzar diversos estudis sobre els nivells de radiació en l’aigua i els aliments que posaven en qüestió la seguretat per a les persones.
|
El comodor dels EUA Ben Wyatt s’adreça als habitants de l’atol de Bikini el 1946, moments abans que fossin evacuats i reubicats. (Carl Mydans/Time)