El Tribunal de Reclamacions Nuclears

A la dècada dels 80 els habitants de les illes Marshall van començar a interposar una sèrie de demandes contra els Estats Units pels danys causats com a conseqüència del programa de proves nuclears. Les demandes buscaven una compensació per danys i perjudicis i involucraven els habitants d’Enewetak i Bikini així com dels altres atols i illes del nord afectades per la contaminació radioactiva.

Durant aquest període es va produir l’acord que regiria a partir de llavors les relacions bilaterals entre els Estats Units i la República de les Illes Marshall, el conegut com a Tractat de Lliure Associació que concedia al nou estat insular la seva sobirania. El tractat va ser aprovat el 1983 en un plebiscit per un 60% dels votants de les Illes Marshall i el 1986 pel Congrés dels Estats Units. En el marc d’aquest tractat es va acordar incloure la Secció 177 en la qual els EUA reconeixien les contribucions i els sacrificis que el poble de les Illes Marshall havia fet al programa de proves nuclears i acceptaven la responsabilitat d’indemnitzar als seus ciutadans per la pèrdua i els danys en les propietats i en la salut de les persones.

En virtut de la Secció 177, els Estats Units es van comprometre a proporcionar a les Illes Marshall la suma de 150 milions de dòlars per crear un fons fiduciari que garantís el pagament de les indemnitzacions i l’atenció mèdica. L’acord també establia que aquesta suma resolia totes les reivindicacions passades, presents i futures que es poguessin presentar. Aquest fons es va anar distribuint entre els pobles de Bikini, Enewetak, Rongelap i Utrik per al tractament mèdic, la vigilància radiològica i el pagament de les compensacions.

L’acord de la Secció 177 també preveia la creació d’un Tribunal de Reclamacions Nuclears amb jurisdicció per “determinar sobre les reclamacions passades, presents i futures del Govern, ciutadans o habitants de les Illes Marshall relacionades en qualsevol manera amb el programa de proves nuclears” [1]. El Tribunal havia de ser independent dels poders legislatiu i executiu del Govern de les Illes Marshall i se li conferien les atribucions per promulgar ordres, procediments i reglaments, proveir els fons necessaris per al funcionament del tribunal i establir i autoritzar els pagaments de les compensacions amb càrrec al Fons de Reclamacions. El Tribunal de Reclamacions Nuclears de les Illes Marshall va començar a operar el 1988.

Des del principi de la seva existència, un dels objectius del tribunal va ser desenvolupar un sistema adequat per a determinar la compensació per lesions personals. En aquest sentit, s’havia d’establir una relació de causalitat entre el programa de proves nuclears i les condicions mèdiques dels reclamants. El Tribunal va dur a terme estudis científics radiològics i va buscar consells de metges experts. També va examinar models de compensació d’altres països i en especial dels Estats Units. Un dels models que va tenir en compte va ser l’anomenada “Llei Downwinders” que va aprovar el Congrés dels Estats Units l’any 1990 per compensar els civils nord-americans afectats per les proves nuclears dutes a terme a l’estat de Nevada entre 1951 i 1962. Encara que hi havia diferències entre els dos casos, semblava un punt de partida raonable.

L’agost de 1991 el Tribunal va començar a posar en pràctica el seu programa d’indemnitzacions per lesions personals.

Respecte a les indemnitzacions per danys a la propietat, el Tribunal va decidir que la forma més adequada per fer front a aquestes demandes era a través d’una sèrie de “Class Action”, una figura jurídica molt present als EUA segons la qual en un litigi una de les parts és un grup de persones que estan representats col·lectivament per un membre d’aquest grup. La qüestió de les compensacions per danys a la propietat es va organitzar a través de quatre “Class Action” o demandes col·lectives pels atols d’Enewetak, Bikini, Rongelap i Utrik.

Les reclamacions per danys a la propietat es dividien en diferents categories: la pèrdua de la propietat privada; el cost de restauració, que incloïa la neteja de la contaminació radiològica, la rehabilitació del sòl i els costos de reassentament, i els danys indirectes referits tant al patiment per l’exili com a les dificultats del retorn.

Durant la dècada dels 90 el Tribunal de Reclamacions Nuclears va establir una sèrie de compensacions econòmiques pels diferents conceptes que ascendien a centenars de milions de dòlars. El 13 d'abril de 2000, per exemple, el Tribunal va establir una indemnització de 324.949.311 $ per als demandants d’Enewetak i un any més tard, el 5 de març de 2001, el Tribunal va establir una indemnització per als demandants de Bikini per un total de 561.315.500 $.

Malgrat aquestes compensacions milionàries, el tribunal no tenia més fons que els 150 milions del fons fiduciari el qual es va mostrar clarament insuficient per fer front a les indemnitzacions. Així doncs, el setembre de l’any 2000 el govern de la República de les Illes Marshall va enviar al Congrés dels Estats Units una petició de “canvi de circumstàncies”. La petició sol·licitava una compensació addicional de 3.000 milions de dòlars per lesions personals, danys a la propietat i costos de restauració, i per als programes d'atenció mèdica i salut, infraestructura de serveis, formació i seguiment radiològic.

La petició de “canvi de circumstàncies” quedava emparada per l'article IX de la Secció 177 del Tractat de Lliure Associació, que contemplava una possible compensació addicional en cas de danys a béns o persones ocorreguts o descoberts en una data posterior a la vigència de l’acord. La petició argumentava que existia informació nova i addicional posterior a la promulgació del Tractat, com noves dades que apuntaven a una major extensió de la pluja radioactiva o les més recents normes de protecció radiològica que establien nous barems de seguretat. La nova informació apareguda constituïa, doncs, un “canvi de circumstàncies”.

Un dels documents en què es fonamentava aquesta petició era un informe de 1973, desclassificat als anys 90 durant l’administració Clinton, que indicava que les seqüeles de la prova Bravo haurien afectat possiblement 13 atols, incloent Ailinginae, Kwajalein, Wotho i Wotje i que les explosions posteriors podrien haver afectat algunes de les mateixes àrees.

El novembre de 2004 es va publicar un informe realitzat per un grup interdepartamental del govern dels Estats Units format pels departaments d'Estat, Energia i Defensa, en el qual s’avaluava la base jurídica i científica de la petició. L'informe concloïa que la sol·licitud de les Illes Marshall no es podia sustentar en el sentit de l’article IX del Tractat i que en conseqüència, no hi havia base legal per considerar els pagaments addicionals. En l’informe també es manifestava que, d'acord amb les estimacions del govern, els Estats Units s’havien gastat, fins a 2004, 531 milions de dòlars per la compensació dels assajos nuclears i l'assistència a les Illes Marshall i que existien acords per continuar aportant centenars de milions de dòlars en diferents programes durant els pròxims 20 anys.