L'operació Castle Bravo

Una de les proves més devastadores va ser l’anomenada operació Castle Bravo, llençada sobre l’atol Bikini l’1 de març de 1954, en la qual es va detonar una bomba d’hidrogen amb una potència de 15 megatones, 1.000 vegades superior a la bomba d’Hiroshima. L’operació Bravo va tenir greus conseqüències ja que els vents van portar una pluja de cendra radioactiva sobre els atols de Rongelap, Ailinginae i Utrik. Com que l’operació s’havia dut en secret, els 236 habitants d’aquelles illes no havien estat evacuats i van resultar irradiats.

Aproximadament unes cinc hores després de l’explosió de la bomba, la pluja radioactiva va començar a caure sobre els habitants de les illes. Aquelles persones, que no sabien res del que passava, van veure una bola de foc a l’horitzó i com hores després començava a ploure cendra fins a formar una capa d’uns centímetres de gruix. Algunes hores més tard començarien a experimentar els signes físics de l’exposició a la radiació en forma de vòmits, diarrea i caiguda del cabell.

Bolet generat per l’explosió nuclear de l’operació Castle Bravo a l’atol de Bikini, a les Illes Marshall. Fotografia: US air force

Un dels testimonis que en el moment de l’explosió tenia 14 anys ho explicava així davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides l’any 2012 [1]: “Jo estava jugant quan els residus verinosos de la bomba van caure sobre mi. No sabia el que era però com que semblava neu vaig començar a jugar amb ella. Però de cop i volta em van cremar els ulls i la boca. Més endavant, a la nit, estava molt malalt. Totes les persones a l'illa estaven molt malaltes, especialment els nens. L'endemà, la meva pell estava esquerdada i coberta de nafres. Tenia cremades a la pell i molt de dolor. El meu cabell va començar a caure. Després de dos dies de beure aigua contaminada, menjar aliments contaminats i respirar aire contaminat, varem ser evacuats pels Estats Units…”

No va ser fins a 50 hores després de l’explosió que la Marina dels Estats Units va traslladar les persones fins a l’atol Kwajalein per rebre atenció mèdica. Els habitants d’Utrik van tornar a casa seva mesos més tard però els de Rongelap no van poder fer-ho fins al cap de tres anys.

Entre 1954 i 1957 la gent de Rongelap va viure primer a l’illa d’Ebeye, després a Kwajalein i després a l’illa d’Ejit, a l’atol de Majuro sota diverses circumstàncies de privacions, penúries i l’angoixa per la pèrdua de casa seva. L’any 1957 van ser informats a través de la Comissió d'Energia Atòmica del Govern dels Estats Units que era segur tornar a Rongelap i el juny d’aquell mateix any van ser retornats a l'illa, amb l’advertiment de no menjar els aliments que allà hi creixien. Malgrat tot, el subministrament inadequat i poc freqüent va fer que molts dels habitants fessin cas omís d’aquell advertiment.

Segons altres testimonis, en els anys posteriors algunes de les persones exposades a la contaminació van morir i altres van desenvolupar diversos tipus de càncer. Els testimonis també parlen d’un alt nombre d’avortaments i de nens que naixien amb malformacions. Algunes de les persones afectades van ser objecte durant dècades d’un programa secret d’investigació mèdica l’objectiu del qual era obtenir dades valuoses sobre els efectes tardans de la radiació en les persones [1].

El 1982 el Departament d'Energia dels Estats Units va publicar els resultats d’un estudi radiològic de les illes del nord que suggeria que la contaminació radioactiva a Rongelap era encara elevada i que, per tant, no era un lloc segur per habitar-hi. En els anys posteriors els habitants de Rongelap van ser reubicats de nou, principalment a l’illa de Mejatto, dins l’atol de Kwajalein. El 1999 va començar el projecte de neteja i rehabilitació de l’illa per a fer-la habitable.