Les imatges de la muralla ens aproximen a la realitat del paisatge urbà de la ciutat dels darrers 150 anys. Es tracta, però, d’una realitat passada pel sedàs d'una mirada, la de l'autor, d'una tècnica, la fotogràfica, i d'una percepció, la nostra. En definitiva és la realitat que filtra la història, en aquesta ocasió immersa en la química dels documents gràfics. S’erigí per a la defensa, i mantingué aquesta funció fins que les modernes tècniques militars d'època contemporània la deixaren en la més pura obsolescència. La percepció dels homes que n'havien respirat la pedra, amagats darrere les espitlleres o enquadrats en l'espai d'una garita, s'enterrà juntament amb els defensors de la Guerra del Francès. La modernitat, de principi del segle XX, no disposà de suficient perspectiva temporal com per judicar el destí més òptim per als murs que cloïen la ciutat. La força de les veus del progrés derruïren les parets i, amb elles, una part de la història que en aquells moments els oprimia. La ignorància pel mur que sobrevisqué derivà amb el temps en un recés òptim per a l'oblit d'un paisatge i, amb ell, el d’un col·lectiu de persones, els nouvinguts, els immigrants. La ciutat en viurà d'esquenes, i les passejades, tant freqüents al llarg de moltes dècades, hauran d'esperar força anys per repetir-se. |
|
