Durant la dècada dels vuitanta, la muralla adquireix una nova dimensió per als ciutadans que comencen a valorar-ne el  valor patrimonial i històric. La muralla, element arqueològic evocador d’un passat cada cop més llunyà, queda integrada a l’entorn urbà i pretén mostrar-s’hi amb tota la seva esplendor. Les obres que s’hi realitzaran en diferents fases tindran com a objectiu la reutilització d’un espai per al passeig i el gaudi, sense la pretensió de realitzar una restauració arqueològica. L’ús de la rajola n’és un senyal inequívoc.

I no hi ha dubte que les muralles de la ciutat l’han dominat físicament durant dinou segles i només han perdut el seu paper preponderant en els darrers cent anys.

Tants anys de muralles van produir un estat de saturació general i el seu enderroc va esdevenir un objectiu ciutadà de progrés. Però limitar el progrés a l’espai ocupat per les muralles tingué efectes forçosament reduïts.

Primer, per no poder créixer prou i sobretot per no poder créixer bé. No hi ha dubte que allà on la ciutat ha conservat les muralles, paradoxalment, respira més bé que en els espais “alliberats de les muralles”.

Joaquim Nadal i Farreras. Girona ciutat viva i de colors. 1999