La muralla esdevingué, en alguns indrets, una barrera per als sectors més desafavorits, ja que es va constituir com a recés per al barraquisme, iniciat a la muntanya de Montjuïc i estès en diferents punts com torre Gironella, la Ferradura i les Pedreres. La provisió de matèria primera, una pedra que ningú no reclamava, i el relatiu allunyament del nucli urbà propiciaren segurament l’aplegament dels nouvinguts. En els anys 1960 un 12% de la població vivia en barraques.

La insalubritat del territori extra muros trobà el seu màxim exponent en l’abocador improvisat que es formà al llarg de la muralla de les Pedreres. L’abocament de deixalles arran del mur, per part dels habitants dels nuclis de barraques, i la seva crema periòdica, per part de les brigades municipals, es convertí en una pràctica habitual que posava de manifest la mancança d’infraestructures de l’indret.

Arran de la muralla de Sant Domènec hi ha un foc permanent per cremar escombraries, un forn esgarrifosament antihigiènic i antiestètic; ja es podien haver estalviat de concedir-nos “Conjunt Artístic” perquè la muralla, amb el fum, aviat ja no es veurà. 

Jordi Dalmau i Coromines. I Girona encara té muralles. A: Presència, 1967