En els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola, es produí la paradoxa que l’exaltació de la defensa heroica ocorreguda durant la Guerra del Francès, amb una clara intencionalitat d’emfasització dels valors patriòtics, convisqué amb l’oblit del seu element més representatiu, la muralla. El contrapunt a aquesta situació no es produí fins a començaments dels anys 1960 amb la urbanització del passeig Arqueològic.

 Tota la part nord-est de Girona està voltada de muralles. Seguint el camí, arribàvem aviat a la torre Gironella, coberta d’heures, dreçant, esgalabrada i exsangüe, la seva romàntica silueta. A la part nord, la pedra de la muralla té un color de plom dens, sembla tocada d’humitat i les herbes l’ofeguen. A sol ixent, la muralla és seca i el mur despullat. Aquestes desferres militars fan una gran impressió. Les torres i barbacanes sense dents, escrostonades, de les quals pengen les herbes parasitàries, els panys de muralla foradats per les bombes i les canonades, la turbulència avui glaçada de les fortificacions volades, la violència amb què la pedra fou esqueixada, té, encara avui, un dramatisme indubtable. Sobre un encès crepuscle tardoral, l’agonia de la muralla sembla, encara, animar-se. Però les ruïnes han passat de moda. La literatura que s’hi féu, a l’època romàntica, és trobada, avui, massa afectada. Les romanalles militars de Girona no són pas, però, afectades. Més aviat són crues, brutals, i la fredor dels anys no ha pas endolcit les seves esbotzades.”

Josep Pla. Girona, un llibre de records. 1952