La història del Pont Major ha corregut paral·lela a la del conjunt de la ciutat. De fet podríem dir que el Pont, en sentit estrictament literal, ha estat la porta que n'ha permès l'entrada des que a partir de la fundació romana la Via Augusta es convertia en l'eix de comunicació exterior més important.

Naturalment el topònim del lloc no admet massa dubtes. Construït ja des d'època romana, fet i refet continuadament en època medieval i fins a dates ben recents, com el 1940, edificat pels braços dels presoners de l'exercit franquista, el pont de pedra més gran de la ciutat donà nom al Pont Major i convertí aquesta plana al costat del Ter en l'avantsala de la ciutat.

I, al costat del Pont, el Ter. I amb el Ter els aiguats. Al llarg dels segles el Pont Major ha patit sobretot inundacions i també setges. Ser aquesta avantsala el convertia en un espai vulnerable, en un indret sense muralles que era el primer a rebre, a ser ocupat.

Però el mateix pont i la carretera van ser també els que li varen donar origen. Carme Grau explica en el capítol que sobre el Pont Major va escriure al llibre Girona i els seus Barris, que ja cap a final del segle XIV s'hi podrien trobar quatre masos que avui podem identificar com Mas Aulet, Can Negrell, Can Punxa i Can Simon, i que a partir del segle XVII hi havia establerts sabaters, ferrers, cistellers, paraires, sastres i basters i un segle després, quan el nombre d'habitants era gairebé de 240 persones, ja hi vivien també dos hostalers, un metge i un cirurgià.

En poques paraules, un poble, que ara ja fa més d'un segle va veure com la indústria s'hi instal·lava de manera especialitzada amb tot un seguit de destil·leries que feien arribar els seus licors arreu del país.

Algunes de les fotografies que acompanyen aquest llibre ens parlen clarament d'aquest esperit de poble. Fixeu-vos-hi i veureu com en aquesta selecció d'imatges el protagonista principal és la gent, la gent del poble. Tant li fa si esperen dalt d'un camió engalanat l'arribada de la Mare de Déu de Fàtima l'any 1951, o deu anys més tard participen a la processo de Corpus. És igual si assisteixen a la col·locació de la primera pedra de l'església dels Salesians l'any 1901 o escolten atentes en una aula de l'escola Sagrat Cor de Jesús de les Dominiques l'any 1969.

Poc importa si veiem celebrar el Corpus o la Festa Major, representada en aquests nens de fa més de quaranta anys ballant a la plaça de l'Om. Allò que realment és interessant, i ha tingut continuïtat, és la gent del poble. De fet és això el que dóna sentit al barri i, per extensió a tota la ciutat: aquest conjunt de gent, anònima moltes vegades més enllà del seu àmbit de relació quotidiana, però que adopta un compromís permanent, constant, amb l'indret on ha nascut o ha decidit viure.

No em sembla que m'equivoqui si dic que des de les institucions, i si m'ho permeteu des de l'Ajuntament, hem treballat en els darrers anys per contribuir a millorar les condicions de les veïnes i veïns del Pont. El nou centre cívic i la Biblioteca Just M. Casero en serien el darrer exemple. De tota manera, però ens cal l'ajuda de tothom per continuar progressant, i per això em sembla que és de justícia ací agrair la feina que fan les entitats del barri que, en el cas d'aquest llibre, voldria exemplificar en l'Associació de Veïns. La seva ajuda en la recerca del material fotogràfic i la col·laboració en la documentació ha permès que aquest projecte anés endavant i el que és més important han contribuït amb tots plegats, com diu Eva Vàzquez en el bell text que obre aquest llibre, que el Pont Major sigui des de fa temps un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas. 

Anna Pagans i Gruartmoner

Alcaldessa de Girona