El meu Sant Narcís

A l'Ajuntament de Girona, on ho saben tot, volen recordar i celebrar que el barri del Grup de Sant Narcís ja té 50 anys. Sí, el barri de les "cases barates", que n'hi deien els de fora i els qui no les havien de pagar. També sabien -ja he dit que a l'Ajuntament ho saben tot- que jo havia nascut aquí, molt al començament del barri. Vol dir que, si fa no fa, tinc els mateixos anys que ell, o quasi (ai, la coqueteria!).

I em demanaren que fes quatre ratlles sobre el meu Sant Narcís. No m'hi podia negar. Era el meu barri i són els meus records. I, a més, diuen que convé estar bé amb els que manen, no se sap mai... I si t'ho demana la primera alcaldessa de la història de Girona, ja em direu! Qui gosa dir no a una senyora tan il·lustre com amable? No sé, però, si vaig poder dissimular prou bé la il·lusió i l'orgull que la petició em produí.

D'entrada vaig pensar, i així els ho vaig dir, que hi havia un llibre magnífic, escrit per la Rosa Maria Fraguell, sobre el Grup de Sant Narcís de Girona. Ningú no el podia escriure millor: la seva autora és geògrafa, professora de la Universitat de Girona i també filla de Sant Narcís. Llegiu el llibre: us el recomano. La Rosa Maria ens hi explica la història del Grup. En sabreu els inicis i esbrinareu d'on surt la idea de buscar uns terrenys per edificar-hi els habitatges tan necessaris en aquella Girona que havia patit unes inundacions terribles -amb morts- l'any 1940. Sabreu el paper que hi jugà l'Ajuntament, que volia els habitatges, però no aquest barri. Massa superfície afectada i pocs però poderosos propietaris que no es volien deixar expropiar. Sabreu com s'ho va fer l'arquitecte Ignasi Bosch i Reitg per tirar endavant el projecte contra la voluntat de l'Ajuntament. Com havia de ser el barri i com va ser finalment. Com eren les cases i els pisos. Quant costava cada casa i com es pagava per accedir a la seva propietat. Amb quins materials i tècniques es van construir: poc ferro i molta volta catalana. l el que més ens pot interessar: qui eren aquelles persones que compraven les cases i els pisos. D'on eren. D'on venien. Quants eren, quina edat tenien i a què es dedicaven. En fi, tot sobre les nostres famílies.

Si tot estava dit i escrit, què hi podia aportar, jo? Doncs només allò més íntim i intransferible de cadascú de nosaltres: els records. Els meus records, que, en part, seran els records del barri on vaig néixer. Naturalment, jo no vaig triar el lloc. Ni jo ni ningú no tria el lloc per néixer. Això és com una loteria còsmica. Amb prou feines podem triar, alguns, el lloc on volem viure. I els records ens trien ells a nosaltres. A nosaltres ens queden les imatges en blanc i negre, a vegades de color sèpia. El color de l'època, difuminat pel pas del temps, on es fa difícil precisar què hi ha de real i què hi ha de somni. Allò que recordem, ho vàrem viure realment o ho hem somniat? Probablement són somnis de petits que de grans creiem realitats. Algunes fotografies, tanmateix, semblen demostrar que els records eren certs. Com aquell cavall de cartró que un dia retrobem a les golfes. És el mateix, però ara el veiem diferent.

A Girona es deia que Sant Narcís quedava lluny. I tant! Aquella Girona grisa i negra, petita i delicada, freda i humida, replegada en ella mateixa, encotillada per les muralles, creuada per l'Onyar, el Ter, el Galligants i el Güell, a l'ombra de xiprers que creien en Déu i maleïen el diable, farcida d'esglésies i convents, plena de monges i capellans, de fàbriques i tallers, de botigues i botiguers, i de funcionaris i militars, aquella Girona era lluny de Sant Narcís. Ens separaven tantes coses! Els trens de la RENFE, el d'Olot i el de Sant Feliu. Les respectives estacions de passatgers i de mercaderies. Els camps i les hortes. La Campsa i els seus dipòsits eren la frontera sud del barri, i el riu Güell feia de frontera amb el poble veí de Santa Eugènia del Ter, annexionat a Girona. L'única connexió passava per l'avinguda de Sant Narcís -avinguda d'un sol voral- i la llarguíssima carretera de Santa Eugènia, que, un cop deixàvem enrere la caseta dels burots -els burots eren els funcionaris municipals que, en els accessos a les ciutats, vigilaven l'entrada dels articles alimentaris que havien de pagar impostos i taxes- que hi havia davant de la farinera Teixidor, ens portaven fins a la plaça del Marquès de Camps. Allà, tan lluny, començava Girona.

Nosaltres, però, vivíem a Sant Narcís. A Girona només s'hi anava per feina. El nostre tren era el tren d'Olot. Perdoneu la immodèstia, però, com que vivia al davant de la via del tren, és el record més viu que tinc. Vivia al passeig d'Olot, que de passeig en tenia ben poc: una vorera de vuitanta centímetres i uns joves pollancres cada vuit o deu metres, i un carrer de quatre metres de pols i terra negra abans de trobar la via del tren. Una via que no tenia tanques ni proteccions, i que era el terror de pares i mares per la seva proximitat i per la nostra inconsciència. Això sí, el tren, quan passava, tenia l'obligació de xiular, i nosaltres, de sortir de la via on jugàvem. És clar que de vegades no el sentíem, de tan acostumats que hi estàvem. Com ara la meva veïna, la Maria Àngels, la germana petita d'en Javier i en Juan Antonio, que un dia no el va sentir i va continuar jugant al bell mig de la via mentre el tren s'acostava amenaçador. Els xiulets del tren i els crits del maquinista no aconseguien fer-la apartar, però va ser salvada in extremis pel valent maquinista, que, agafat al davant de la petita locomotora de vapor, li va ventar una empenta contundent i eficaç que la va arrossegar fora de la via davant dels nostres propis ulls, oberts com taronges i incapaços de creure's el que estava passant. El tren va parar uns metres més enllà per veure com havia quedat la Maria Àngels. La confusió era enorme. Els plors de les criatures i d'alguna mare feien pensar que n'havia passat alguna de grossa. Afortunadament, les esgarrapades de cames, cuixes, braços i cara es curarien ràpidament gràcies a la imprescindible mercromina.

Malgrat tot, el tren continuava marcant el nostre ritme de vida, és a dir, els nostres jocs. El tren de quarts de dues ens indicava que havíem d'anar a casa a dinar; el de les cinc i deu, que tocava berenar, i el d'un quart de vuit, que comencéssim a plegar. Trens de vapor i vagons de fusta, com a les pel·lícules de l'oeste; sense indis ni cowboys, però amb passos a nivell a l'avinguda de Sant Narcís. Sí, un pas a nivell amb barrera de fusta blanca i vermella i un vigilant amb gorra de plat i banderí vermell. De camí cap a Olot, tenia el primer pont sobre el riu Güell; un pont de ferro, com els ponts de l'Eiffel, on podíem jugar a ser més valents que ningú si ens atrevíem a amagar-nos entre les bigues i biguetes que sustentaven les travesses i les vies quan passava el tren. El risc més gran era, crèiem, patir alguna cremada per les restes de carbó roent que a vegades expulsava la caldera de la locomotora.

I al costat del pont de ferro del tren, el pont del Dimoni! Un pont de mitja volta, de pedra i rierencs -construït per vés a saber qui-, que deixava passar els carros, els cavalls, les bicicletes i les persones, però no els cotxes. Era massa estret per a un cotxe. Potser per això el van desmuntar: per estret. Unes pedres avui desmuntades i numerades que es conserven al cementiri de Santa Eugènia, i que també esperen ressuscitar el dia que algun riu necessiti un pont: serà el nou pont del Dimoni, però no sabem el nom del riu. Encara.

Al davant del pont del Dimoni hi havia la casa del Dr. Masià, el nostre metge; nostre i de tot el barri. Quina energia tenia aquell home! Per a ell no hi havia hores, que vol dir que ens les dedicava totes, fossin malalties lleus o greus. Sempre estava a punt per visitar els malalts a les seves cases. Abans els metges anaven a casa dels malalts, i no com ara, que els malalts van a les cases dels metges i en diuen hospitals. I sense més aparells que un fonendo i un rellotge de polsera, sempre encertava el diagnòstic. Un gran home i un gran metge, el Dr. Masià. També a prop del pont del Dimoni, les senyores Nita Perich i Marta Hors eren les llevadores i practicants que completaven de forma excel·lent els serveis sanitaris al barri.

Amb els fills i filles del Dr. Masià jugàvem al riu Güell. Hi baixàvem amb en Sito, la Carmelina i la Conxa; els tres germans grans ens vigilaven des de dalt. Parlo del riu Güell de veritat, no d'aquest riu desviat que ara porta el seu nom i que, flanquejat per murs verticals de formigó, passa per davant dels Maristes, la plaça de toros i el Palau Firal fins a trobar el Ter, sinó d'aquell Güell que, després de rebre les aigües de la riera Massana, enfilava per les hortes de la Rodona i el pont d'en Vidal, vorejant la Devesa, pel pont de ferro del carrer Cerverí i, després, per l'avinguda Ramon Folch fins a trobar-se amb el seu antic company l'Onyar. Un riu Güell on preteníem -amb en Josemari i en Narcís- pescar carpes, barbs, bagres i anguiles amb canyes de canyer autòcton -no pas de bambú o americanes-, fil de cànem -no de niló- i hams fets de claus rovellats i torçats. Un riu on el que més vèiem eren rates de veritat. No pas ratolins simpàtics, sinó rates de claveguera autèntiques i grosses, perquè, de fet, el riu era la claveguera.

Al centre del barri, la plaça Assumpció. Una plaça de poble autèntica, amb porxos, parterres, arbres i sortidor amb peixos de colors. Aquí es concentraven les cases més grans, que tenien tres plantes: a la planta baixa, la botiga, i dues plantes més per a la família. És clar que aquestes cases eren més grans per necessitat, i si no, pregunteu-ho als germans Casanova: disset entre germans i germanes, si no em descompto; una família amb un Premio nacional de natalitat que tot el barri va celebrar. O als germans Ferrer, que eren deu o dotze, o als de can Vidal, que eren set. Els Pascua, els Busquets i els Brugués ja no eren tants. Amb tanta gent, la plaça vessava de criatures que s'expandien cap a la rambla. La rambla de Catalunya! Com la de Barcelona, però més petita. Amb pista de terra al passeig central, i carrer per als cotxes a banda i banda. Un lloc esplèndid per jugar al bèlit. Què és el bèlit? Doncs un joc que es jugava amb dos pals de fusta, un de gros i un altre de petit que feia un pam i tenia els dos extrems punxeguts. "Bèlit!", cridàvem, i els altres contestaven "Perd". I tot seguit, cop de pal gros al petit. El petit s'havia d'escapçar si volies guanyar ràpid. En fi, era com el beisbol, però diferent: amb fusta i sense casc. Ens passàvem hores jugant al bèlit; en Pere, en Carles, en Manín, l'Alfons, en Miquel, en Joan, en Fèlix, l'Enriquito, en Robert, en Toni, en Manel, en Sebi i tants altres. Perquè l'avantatge de jugar al bèlit era que els equips tant podien ser de dos com de vint-i-dos. I com que érem tants...!

A la plaça també hi havia el casino. O no en dèiem casino, de l'Hogar del Productor? Va ser el primer lloc del nostre món on vàrem veure la televisió. Amb la tele, el casino es va revifar, i com! Però és clar, no n'hi havia enlloc més. Compràvem una gaseosa per 50 cèntims de pesseta. Dos rals. Aquelles monedes foradades que, anys més tard, copiarien per fer-ne de 25 ptes., a causa d'això que en diuen inflació. Doncs bé, per dos rals tenies una gaseosa amb dret a veure la tele tota la tarda del diumenge. I vèiem un clàssic, Rin-Tin-Tin, pronunciat amb accent sud-americà. Un gos llop -un pastor alemany, ens corregiria avui en Carles Barba- que treballava per causes nobles i que, malgrat tots els entrebancs que els dolents li posaven, sempre, sempre se'n sortia; gràcies, en part, als nostres crits i aplaudiments. Per nosaltres, gaseosa i Rin-Tin-Tin a la tele era el deliri de qualsevol diumenge.

A la tele del casino va començar la globalització. I Eurovisió. Allà veiérem en directe, amb els nostres propis ulls, el casament de la Fabiola amb el rei de Bèlgica, un senyor molt prim, vestit de militar però amb cara de bona persona, que es deia Balduí. Deien que la Fabiola tenia un germà que feia pel·lícules, un tal Don Jaime de Mora y Aragón, però jo no m'ho vaig creure mai. També hi vàrem veure l'enterrament d'un papa que es deia Joan XXIII. Un papa grassonet, simpàtic i rialler, amb una tiara punxeguda i enorme. Aquell papa que va convocar un Concili Vaticà del qual es va parlar molt de temps. Després del Concili, les misses foren en llengua vernacla (!), i els capellans ja no deien la missa de cara a la paret, sinó de cara als parroquians. Quin enrenou a totes les esglésies, valga'm Déu!

Em sembla recordar que aquest papa no despertava gaire simpatia al nostre senyor rector. I això que es deia com ell: Mossèn Joan. Era un home molt seriós i li agradaven les misses en llatí. Fins i tot quan predicava feia servir paraules en llatí. "Caritas non irritatum", deia tot cridant. "La caritat no s'irrita", pensàvem nosaltres. Predicava com si ens renyés a tots plegats. Sobretot els que ens quedàvem drets al darrere de tot, pensant que així no ens veuria si arribàvem tard o marxàvem abans d'acabar, sense esperar l'habitual "Ite, missa est". Hi havia missa a les 8, a les 10 i a les 12. La de bon matí era per si marxaves d'excursió. La més concorreguda era la de les 12; aquesta anava bé perquè després de la missa podies passar per la confiteria de la plaça a comprar les postres del diumenge, per després de l'arròs.

També hi teníem les escoles. Jo vaig anar a les Dominiques. Amb la Hermana Begoña, que era del País Basc, i la Hermana Consuelo, que era d'aquí. No he sabut mai anomenar-les "germanes" i no "hermanes", com ens feien dir llavors. L'escola no era l'actual del carrer Ntra. Sra. del Mont, sinó una vella casa de pagès amb dues plantes. A baix hi havia els nens petits, i a la classe de dalt, les nenes grans. El pati de l'escola, situat a l'antiga era, tenia galliner amb pollastres i gallines, i diu la Nuri que també hi havia porcs en un estable. Per explicar-nos la complexa vida de les abelles ens feien tastar la mel. Si xerraves massa i no feies prou bé els deberes, et posaven unes orelles de burro, fetes de paper, i et feien anar a la classe de les nenes. Segur que molts vam quedar traumatitzats de per vida, després de passar per aquella immensa vergonya pròpia i aliena. Si voleu més records entranyables d'aquella petita escola, els podeu preguntar a l'Amargant, o a en Ferran -que ara fa teatre-, o a en Lluís, o a en Josemari, o a la Jovita, o a la Nuri...

Les meves germanes, la Rosa i la Teresa, que eren bessones -bé, encara ho són-, anaven a escola amb la senyoreta Maria Julià i amb la senyoreta Reparada. La senyoreta Reparada tenia un 2 CV, però és que vivia a l'avinguda i l'escola estava situada en aquella volta enganxada a l'església i al centre parroquial. Sí, al carrer de Roma. Mai no s'havia dedicat un carrer tan petit a una ciutat tan gran! Allà les recordo, gràcies a una fotografia on apareixen juntes -ja he dit que eren bessones- entre la bola del món i el mapa dels rius d'Espanya. Era escàs, el material pedagògic de l'època. Però quines senyoretes tan fantàstiques! Quina dedicació i quina passió, fruit segurament de la seva immensa vocació de mestres. Demaneu-li a la Teresa el canvi que va notar i els tips de plorar que es va fer quan va canviar d'escola.

Al mateix edifici-volta del centre parroquial i escola anàvem a catecisme, a les vuit del matí i en ple hivern. Amb dispensa parroquial per arribar una mica tard a l'escola. Ens havíem de preparar per a la primera comunió. I després, per a la comunió solemne. I per a la confirmació. Preparar volia dir aprendre de memòria -literalment de memòria- tot el catecisme. Es tractava d'aprendre de memòria allò que no hi havia manera de comprendre. Ja em direu. A veure com s'ha d'explicar a algú el misteri de la "transubstanciación de la sangre" o el misteri de la Santíssima Trinitat ("tres personas en una y una sola divinidad verdadera"). Aguanta!, que diuen ara. És clar que també hi havia coses més fàcils, com ara "los diez mandamientos" o "las virtudes teologales". I coses pràctiques per anar-te a confessar. Les "condiciones" d'una bona confessió: "Examen de conciencia, dolor de los pecados, propósito de enmienda, decir los pecados al confesor y cumplir la penitencia". Sí senyor!

Això era a l'hivern. Un hivern que sempre era cru. I com havia de ser, si feia més fred que ara i no teníem calefacció! Teníem estufes de llenya. Bé, de llenya o de pinyó, o de serradures, o de tacos, o de carbó, que en aquesta qüestió cada família tenia la seva opinió ben formada. No hi havia unanimitat. Tampoc no n'hi havia en si era millor tenir l'estufa al menjador o en una petita saleta. Això depenia dels hàbits de cada família: on es dinava, on es feia vida, com eren l'estufa i la xemeneia... En fi, que la vida dels grans era molt complicada. Això sí, calia tenir-ho tot ben tancat perquè no entrés el fred. A les habitacions de dormir, però, hi feia un fred que pelava. Fred i humitat, que l'un reforça l'altra i viceversa. Els brasers a les habitacions eren perillosos, de manera que vinga mantes i més mantes. Com pesaven els llits, a l'hivern! A la cuina, però, s'hi estava més calent perquè sempre s'hi cuinava. Encendre i apagar la cuina econòmica era massa laboriós, i no ens podíem permetre ara fer bullir l'olla i més tard preparar una truita. Calia coure-ho tot alhora, mentre durés el foc de llenya o de carbó. I aprofitar el caliu per fer alguna torrada (tasteu-les amb arengada). Això sí, les cuines eren més grans que ara perquè les neveres encara no s'havien inventat. Vull dir les neveres elèctriques. Les de gel es posaven al menjador i només "funcionaven" a l'estiu, per mantenir fresca la fruita, el meló i el peix del sopar. D'altra banda, el camió de can Garriga, que repartia sifons tot l'any casa per casa, només portava gel a l'estiu. I sabeu el que pesava un tros de barra de gel si s'havia d'anar a comprar al carrer Figuerola de Girona? Ho teniu difícil, però si se us presenta l'ocasió, proveu-ho.

Un gran èxit, el que van tenir les primeres rentadores de roba automàtiques. O més ben dit: mecàniques. Eren com cossis, però de fusta i amb quatre potes, pintades de color verd i amb una mena d'hèlix al fons de la cubeta que feia rodar la roba bruta. Deien que la roba no quedava tan neta com la que es rentava a mà i al safareig, però malgrat la seva escassa eficàcia jo sentia a dir que era més pràctic que no pas fer la bugada a mà. La roba es rentava cada dilluns. Aquests progressos eren la conseqüència del Plan de Estabilización del 1959 i dels primers Planes de Desarrollo que s'estaven preparant. Amb ells arribarien les primeres estufes portàtils de petroli. Verge santa, quin tuf que feien! Més tard van venir les catalítiques Super-Ser de butano. S'acostava el progrés i la modernitat, i aviat podríem aspirar a tenir un 600. Quedaria lluny el carro lleuger de fusta vermella que transportava la carn a la carnisseria. I els enterraments solemnes, parsimoniosos, cap al cementiri, amb carruatges negres, cavalls emplomallats i molts capellans i escolans. Mai no he sabut per què, al pas silenciós de la comitiva fúnebre, tots els petits ens posàvem de genolls i fèiem "en nom del Pare, del Fill...".

Que el progrés s'acostava era evident. Aviat tindríem autobús. I és que per anar a la farinera Ensesa del carrer de la Creu (el carrer Emili Grahit és un carrer molt modern que ni tan sols existia), calia passar per la carretera de Santa Eugènia, la farinera Teixidor i la plaça Marquès de Camps i fer tota la carretera de Barcelona. L'estació del tren d'Olot, i la de la RENFE i la de Sant Feliu eren autèntiques muralles infranquejables que només els més agosarats s'atrevien a creuar pel bell mig, amb un risc evident de ser atropellats pels nombrosos vagons estacionats o, més sovint, escridassats pels ferroviaris que no acceptaven intrusos en el seu territori. Calia protegir-se dels trens i dels ferroviaris benintencionats. La Rosa Maria Fraguell escriu que, segons el projecte inicial, un pas elevat havia de salvar els obstacles dels ferrocarrils. Aquest pas elevat hauria permès anar de l'avinguda de Sant Narcís a la carretera de Barcelona en un tres i no res. Es veu, però, que tot s'havia apujat molt de preu i el pressupost de les obres no donava per a més, i -ben mirat- tampoc no érem tants, de manera que no hi hagué pas elevat.

Així que un bon dia ens anunciaren que tindríem autobús. Només un, però per a nosaltres sols. Els de Salt i el Veïnat en tenien més, d'autobusos, però és que Salt era molt més lluny que Sant Narcís... El nostre autobús era com aquells de Londres, però de color blau; el blau agradava molt. Només tenia un pis i una cabina aïllada per al xofer, i el volant de guiar situat a la dreta, també com els de Londres. A les hores punta no s'hi cabia. Però després de l'estona que l'havíem esperat a la parada de la plaça, qualsevol el perdia! Així que anàvem tots penjats a la plataforma del darrere, com els de l'Índia! Tan pitjats que el cobrador no ens podia ni vendre el tiquet, de manera que a vegades no havíem de pagar. Jo crec que intuíem que pujar a l'autobús era com pujar al progrés, i amb ell, a la modernitat. Tot i que, fet i fet, per arribar a Girona tardàvem més amb l'autobús que a peu. Però això ja se sap que també és cosa del progrés: arribar més tard, però arribar amb cotxe.

Els estius els passàvem enfilats a les bicicletes. Tot el dia rodant amunt i avall amb la bicicleta. Primer, les bicicletes de roda mitjana. Més endavant, les bicicletes de roda i quadre gran. Les muntàvem i desmuntàvem sovint amb una sola clau que es duia en una bossa de cuiro penjada al selló. No, no eren mountain bikes com les d'ara, ni tenien canvis de pinyó ni de plat; però anaven a tot arreu. Als camps i a les hortes, a can Puaté -un mas que tenia vaques- a comprar-hi la llet en marranxes, i a passeig, i a fer curses de bicis, i fins a Vilobí i Santa Coloma de Farners. Però a Santa Coloma hi anàvem d'amagat: era massa lluny i a la carretera de tant en tant hi passaven cotxes, cosa que encara ho feia més perillós. D'amagat, però també amb la bicicleta, anàvem lluny a fumar-nos les primeres cigarretes: Ganador, Bisontes o Celtas, segons els dies. No les podíem comprar a l'estanc dels pares de la Raquel perquè no ho xerressin als pares. Però amb la bicicleta rai, les podíem anar a buscar a Salt i allà no ens coneixia ningú.

La bicicleta tenia més acceptació que no pas els patins de rodes de fusta. De fet, era una llauna posar-se i treure's els patins que anaven cordats a les sabates. D'altra banda, només podíem patinar sota les voltes de la plaça, i això no agradava gaire ni a la peixateria d'en Sebastià, ni a l'adrogueria del Sr. Cayo i la Sra. Lola, ni a la pesca salada, ni a la confiteria, ni a la carnisseria, ni a la barberia, ni a la botiga de verdures, ni a l'estanc, ni a la drogueria, ni al celler. Vaja, que no agradava a ningú. Aquells patins feien massa fressa i això espantava la clientela. Perquè des de l'inici del barri ja es podia parlar de clients. Per anar a comprar ja no feia falta la cartilla de racionamiento.

Era l'estiu, i ens podíem passar tot el dia jugant. El cas és, però, que de nit també sortíem a jugar. Tots, petits i grans, sortíem després de sopar a prendre la fresca. Amb cadires es feien rotllanes, i els grans explicaven històries. Els petits escoltàvem o fugíem, depenia del tema. Amb la foscor de la nit millorava el joc d'amagar. La nit era realment fosca, només hi havia bombetes molt de tant en tant. Però això ajudava a veure i observar les estrelles i a aprendre el nom de les constel·lacions. Tots vàrem aprendre a situar el Carro -l'Óssa Major- i l'estrella polar. Miràvem les estrelles i vèiem passar els primers satèl·lits: els Sputniks i la gossa Laika i en Iuri Gagarin.

Quan el Sr. Feliu -que treballava a la companyia d'electricitat i d'aparells elèctrics en sabia molt- es va comprar el primer televisor particular del barri, el va posar a disposició de tots els veïns del carrer. Els dies assenyalats, i al vespre naturalment, plantava el televisor al pas de la porta, mirant cap a fora, i així els veïns ho podien veure tot des del carrer. Havies d'endur-te la cadira de casa si volies estar més còmode, però els petits sempre ens assèiem a terra. Tots miràvem i escoltàvem silenciosament. Religiosament, diria ara. I és que, ben mirat, el televisor era com un miracle. A la tele del casino havíem vist la Fabiola i el papa Joan XXIII. Aquí vèiem, sobretot, els festivals de cançó. El Festival del Mediterráneo, el Festival de Benidorm, el Festival de San Remo i el Festival d'Eurovisió. Vinga festivals! Ens agradava la Gigliola Cinquetti, que cantava "Non ho l'età per amarti...", i la Salomé i en Raimon, que van cantar en català i per la tele allò de "Se'n va anar, en un dia molt clar...".

Poca broma amb els festivals de cançó. Les cançons que sentíem i vèiem a la tele del Sr. Feliu, les tornaríem a sentir per la Festa Major de Sant Narcís. I si teníem sort, les podríem ballar i tot. Dues o tres setmanes abans de la Festa Major, la comissió organitzadora passava casa per casa a vendre els abonos per al palco de l'envelat, que eren, com si diguéssim, els carnets per a la llotja (segur que cap persona jove no sap què és, un palco d'envelat). Cada família tenia el seu i era sagrat, el palco. Al palco, que feia funcions de balconet, les mares i les àvies vigilaven les filles. Tot l'any esperant la Festa per anar a escoltar La Principal de la Bisbal o l'Orquesta Maravella, i en José Guardiola, en José Luis Aguilé i Los Tres Sudamericanos i la Conchita Velasco, que cantava La chica yeyé. Allò sí que era música llatina!

Música per ballar, si la Merche, la Viky, la Montse, la Carme o la Chave volien. S'havia de ballar en parella, com els balls de saló d'ara, i això, encara que no ho sembli, no era tan fàcil. Vull dir tenir parella, no ballar. De ballar, tothom en sabia. Però per tenir parella s'havia de preguntar -en començar cada cançó- a una noia: "Vols ballar amb mi?". I ella t'havia de dir: "Bueno". Perquè respondre "Sí" així, a seques, no ho feien mai. Segurament, un sí pelat hauria estat mal interpretat. El més probable, però, era que la resposta fos: "No, ara tinc massa calor". Però les coses eren així, ho havies de provar una vegada i una altra. I insistir. També era important donar conversa. La conversa obre moltes portes. Preguntar era com sembrar, i ja se sap que no totes les llavors germinen. Si, malgrat tot, les coses no sortien prou bé, sempre quedava l'esperança de tornar-hi per la Festa Major de Santa Eugènia, que se celebrava al setembre. Per a les persones de seny es feia el concert matinal a càrrec de La Principal de la Bisbal, al casino i després de la missa solemne. El concert s'acabava amb vermut, olives farcides d'anxova i potser una bossa de patates fregides per als petits. La Festa Major posava contenta la gent. L'hivern havia estat dur, i la primavera feia florir els primers somriures.

Entrats els anys seixanta arribaren a Sant Narcís els primers turistes. Sí, ho heu entès bé: turistes de tot Europa a Sant Narcís. Com sabeu, a Girona hi havia pocs hotels, i quan l'Hotel Peninsular o altres de la ciutat ja estaven plens, adreçaven els turistes a cases particulars que podien llogar alguna habitació amb llits. Això passava als estius, és clar. Solien arribar cap a mitja tarda i eren els que s'havien endarrerit a l'hora de buscar hotel, ja que cap a aquella hora solien estar tots plens. Apareixien en cotxes com ara el Renault 4-4 (no 4x4), el Dauphine, el Simca Aronde o el Citroën Tiburón, sobretot si eren francesos o belgues. En canvi, si portaven un Opel o un Volkswagen segur que eren alemanys. Els anglesos anaven amb Austins i MG, i aquests tenien el volant a la dreta. Com el nostre autobús! Malgrat que eren estrangers i, naturalment, parlaven idiomes diferents del nostre, procuràvem fer-nos entendre i ells ho agraïen. Ràpidament, només de baixar del cotxe, els érem presentats tots els veïns. Alguns veïns portaven mapes i els feien assenyalar d'on eren i d'on venien i on anaven, i així, de mica en mica, ens anàvem fent amics. L'endemà, a l'hora de marxar, ja semblava com si fossin de la família. Quina sort, aquests turistes que podien viatjar en cotxe i tenien vacances pagades!

No tot era tan bonic i tan idíl·lic. També hi havia baralles. Baralles de bandes. Per exemple, els de la plaça contra els de la Campsa, o els del Güell contra els de l'avinguda. Les baralles eren com les guerres: primer es preparava l'estratègia, la tàctica i la intendència, després es feia recompte dels que seríem i es quedava a una hora determinada. Les armes eren les pedres, els tiradors i els arcs i les fletxes, i també servien les "petadores" amb què es tiraven lledons. Les escopetes d'aire comprimit i els balins de plom no valien. Aquestes eren les guerres internes del barri, que s'acabaven quan calia lluitar contra els de Santa Eugènia o els de Salt. Aquests conflictes ja eren guerres més serioses, i com sol passar, la presència d'un enemic exterior unia temporalment les bandes rivals del barri. Mai, però, no vaig saber per quina causa ens barallàvem.

La tardor era el temps dels aiguats i les inundacions. Tothom ha sentit parlar de les inundacions de la ciutat de Girona, tothom ha vist fotografies de l'Onyar amenaçador al seu pas pel pont de Pedra, o de la canoa remant pel carrer de l'Argenteria, i tothom ha vist les ratlles a la paret de la Granja Mora, que eren les fites indicadores del nivell de les aigües a cada inundació, però ningú de fora no sabia que a Sant Narcís també en teníem, d'inundacions. Les nostres eren tractades com inundacions de segona divisió, potser perquè nosaltres quedàvem inundats quan es desbordaven el riu Güell i la riera Massana, i sobretot perquè no sortíem ni a les fotos dels diaris ni a la tele. En aquestes circumstàncies, viure en un segon o tercer pis era un avantatge. Les cases de planta baixa ho tenien més pelut. I les cases de dues plantes podien pujar els mobles, els llibres, els plats i les olles a la segona planta. Amb el temps i la repetició de les inundacions, cada casa s'anà construint les seves pròpies barreres contra les aigües. N'hi havia de maons i rajoles que obstruïen el pas de la porta, però aquestes barreres eren incòmodes si havies de passar-hi gaire sovint. Les més pràctiques eren de fusta feta a mida que es deixava lliscar per unes guies que prèviament s'havien aparedat al pas de la porta. D'aquesta manera, quan l'aiguat havia passat ja es podia treure la comporta. Si us hi fixeu bé, avui encara veureu aquestes guies en moltes cases. I és que no se sap mai el que pot tornar a passar.

Avui us ho puc confessar: per als petits, les inundacions eren francament divertides i distretes. Dir-ho quan n'hi havia m'hauria costat rebre algun clatellot! Però mireu, si hi havia inundació no havíem d'anar a escola, no podíem fer els deberes, els pares eren a casa i anaven amunt i avall molt enfeinats, i a tot el barri es respirava una activitat frenètica. Els uns portaven notícies de l'evolució del nivell del riu, de si pujava o si baixava, els altres repetien els partes meterológicos de la ràdio, i d'altres aconsellaven sobre la millor manera de col·locar el ciment ràpid per tapiar la porta o la comporta a l'entrada. Les mares, neguitoses, salvaven els mobles i l'aixovar tot voltades de criatures que o bé ploraven desconsoladament o s'ho miraven amb murrieria, esperant el moment de posar-se les botes d'aigua i sortir "a ajudar". Pels cotxes no calia patir, perquè de cotxes no n'hi havia. Pel riu -és a dir, pel carrer-, l'aigua arrossegava arbres, verdures, carbasses, rates, xais i porcs ofegats i moltes canyes. Un escenari mòbil perfecte per demostrar la bona punteria que havíem adquirit amb el tirador i les escopetes de balins... Passades les pors, els nervis i les angoixes dels grans, ens quedava a tots la fatigosa feina de netejar el fang que s'havia acumulat per tots els racons. Deien que si el barri era declarat zona catastròfica els de les assegurances ho pagarien tot, però jo, francament, no sé si fou així. La meva bicicleta i els meus patins me'ls vaig netejar de rovell tot solet...

A finals dels seixanta i començaments dels setanta tot bellugava. S'ensumava que s'acostaven nous temps. Els creixements urbanístics als límits del barri, el barri del camp dels Salesians, la prolongació de l'avinguda de Sant Narcís, el sector de la Campsa, el carrer Oviedo i la desaparició dels trens de Sant Feliu i d'Olot sacsejaven l'aïllament del barri. D'altra banda, personatges carismàtics al barri, com en Pere Xavier, en Joan Julià, en Jaume Hors i d'altres vinculats a moviments associatius com els boy scouts, l'aspirantat d'acció catòlica, les associacions de veïns, els centres parroquials... I nosaltres, que ens anàvem fent més grans i també més descarats. Començàvem a atrevir-nos a protestar. Amb cançons i guitarres, com en Robert, o amb manifestos i escrits diversos. Apreníem a reivindicar. En Jaume Curbet i en Nitu Paredes, entre altres, posaven les coses difícils als de l'Ajuntament encara no democràtic. Venien temps de llibertat.

Memorable, el recompte de vots fins a les 5 o les 6 de la matinada de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. Primer col·legi electoral i primera mesa electoral a l'Escola de Formació Professional. Havíem d'aprendre a comptar vots, paperetes vàlides, no vàlides i en blanc, i a quadrar-los amb el nombre de votants. Quina satisfacció! Quina sensació de viure moments històrics! Però els vots per a senadors no ens quadraven. Al Senat els recomptes sempre són més complicats. Finalment, l'escrutini va quedar quadrat, i les actes, signades. Els nostres vots i tants altres de la província de Girona escolliren com a senadors Ferrer, Portabella, Sobrequés i Sunyer.

Ara, com tants, pendent dels pares i dels pares i les mares dels amics. De la Sra. Gertrudis i del Sr. José, de la Sra. Dolors, de la Sra. Paquita, recordant amb ells la Sra. Flora i la Sra. Elvira, que, com la nostra mare -la Rosita-, ens han deixat fa poc. La mirada afable i el somriure als llavis dels qui han viscut aquestes i tantes altres històries i que ara passegen pel parc Central, pel llarg passeig d'Olot -ara sense tren- i pel parc de les Casernes; fins i tot te'ls pots trobar a la clàssica Devesa, perquè ara Sant Narcís ja no és el barri aïllat, encerclat per campses, renfes, trens i rius que solia ser. Ara ja no anem a la Girona petita i delicada, grisa i negra. Ara la Girona de colors som nosaltres i tants altres barris amb històries similars. Aquesta, però, és la nostra història, la de la nostra època i el nostre barri. Ara és la vostra i la de tots.

PS.- A la nostra mare, la Rosita, que avui fa un any que va morir, i al nostre pare, que fa temps va perdre la memòria...

Girona-Sant Narcís, 13 d'octubre de 2002

Manel Serra i Pardàs