Santa Eugènia de Ter
L'any 2005 Paco Torres Monsó i Pep Ametlla, dos artistes que entenen la cultura com una eina d'agitació, van presentar una exposició titulada Konstruktion-Destruktion que, tot i que era una metàfora de l'època actual podia resumir també la singladura de l'actual barri - antic poble on han decidit viure i crear. Una singladura marcada en primera instància pel riu perquè si repassem la història constatem que Santa Eugènia, o més ben dit Santa Eugènia de Ter (nomenada així des del 7 de juliol de 1916 a proposta de la Societat Geogràfica) ha anat concretant, i el topònim n'és un símbol indicatiu, la seva particular relació d'amor i odi amb aquesta artèria transversal que tan aviat li ha donat vida com l'ha inundada, fet que ha provocat mort i desolació.
Llarga en el temps, la trajectòria de Santa Eugènia ha estat agitada i en bona mesura en consonància amb el que un dels seus fills, en Felip Pous de l'estanc, qualificava el 1982 com "la fi lògica d'un lloc petit al costat d'una ciutat que creix". Però tot i la pèrdua d'alguns dels seus més emblemàtics signes d'identitat com l'església, desapareguda en plena convulsió bèl·lica, el Pont del Dimoni, els molins de farina, les masies i la dràstica partició del terme municipal per aixecar-hi els nous barris de Sant Narcís i de Can Gibert del Pla, el cas és que els veïns d'aquesta població s'han mostrat molt batalladors en la defensa i el manteniment de la pròpia personalitat d'eugeniencs i això val tant pels que s'hi podrien considerar de tota la vida com pels nouvinguts en les diferents etapes. És veritat que finalment no van poder impedir el decret d'annexió del Consejo de Ministros de 20 de desembre de 1962 que incorporava el municipi a Girona juntament amb Sant Daniel i Palau Sacosta, però sempre han estat molt tossuts en intentar que no s'esborri el llegat centenari del seu poble malgrat el certificat de defunció administrativa. Tant és així que l'horta, el riu, els aiguats i les tensions amb la capital ha anat marcant el caràcter dels nascuts sota l'advocació comunal d'aquella santa, que fou ben parida si ens atenem a la seva etimologia llatina.
DE L'HORTA A LA FÀBRICA
Refem a grans trets el seu recorregut vital. La primera data que dóna notícia del poble correspon a l'any 988, any en què una dona anomenada Ermengardis va fer testament i va llegar al monestir de Sant Pere de Galligants el domus de Santa Eugènia. En els segles XIII i XIV, a l'indret conegut com Santa Eugènia del Pla i Santa Eugènia en el Pla, s'hi podia trobar parròquia documentada des del 1207, i el 1362 apareixia citada al Llibre Verd del Capítol de la catedral de Santa Maria amb una denominació que s'ajustava a la seva circumstància física "sobre l'Horta de Girona" (Sancta Eugenia de supra Hortam Gerunde). Si el 1380 el fogatjament recollia que hi havia cinc focs, quatre d'església i un aloer, la qual cosa es podia traduir en 20 persones, el 1553 ja es comptaven dotze focs. El 1797 els habitants havien pujat fins a 80 i en una progressió geomètrica considerable, el 1900 ja n'hi havia 368. El 1930 es va arribar a 1.200 habitants i el 1960, dos anys abans que fos engolida per Girona, els cens havia pujat fins a 1.857 persones. La seva relació complicada amb la ciutat del costat es detecta tant en el moment transcendental de 1698 en què apareix com a lloc reial que forma part de la Batllia de Girona, com en els repetits setges que un cop i l'altre van convertir l'indret en lloc de pas i estada d'unes tropes invasores que van martiritzar la població de la ciutat de l'Onyar. Podem dir també que Santa Eugènia ha protagonitzat la seva particular història trenada per les desenes de generacions que van entendre el paper decisiu de la sèquia Monar. Datada l'any 1346, aquesta sèquia va actuar com una artèria vital, ja fos per moure diferents molins paperers, drapers i fariners, ja fos -com esmenta el cens de Floridablanca- per donar energia a les manufactures d'un fabricant de teles a finals del segle XVIII, el qual el 1816, veient com anava el negoci, va ampliar les instal·lacions per transformar-les en una fàbrica de filats. Seria l'inici d'una gran aventura empresarial que el 1850 van continuar els patrons d'origen francès Lefebre i Morell; en aquell temps hi havia 3.500 fusos en funcionament i es donava feina a 98 obrers. La fàbrica va passar de mà en mà i, entre d'altres, va ser propietat de Calaret i Cia. i de Llorenç Company per acabar el seus dies com a Industrial Mataró Girona SA. Va ser batejada per la mitologia popular com la Marfà, nom d'una poderosa família industrial de Maresme. Va trencar el cicle agrícola del poble i a la vegada va provocar canvis importants en una comunitat que, si ens atenem a les notícies recollides per la premsa del moment, ja havia iniciat el camí de la seva transformació social i urbana: "Avui en dia -recollia el Diario de Gerona de 3 d'octubre de 1889- l'aspecte dels voltants de Girona ha canviat del tot. La carretera general, encara resta abandonada de forma inexplicable, però després que s'hi han plantat arbres que fan una bona ombra, aquesta i les dues rutes provincials de primera classe que travessen el pla de Girona en direcció Santa Eugènia i Salt s'han convertit en un molt acollidor passeig."
LA PROTESTA DELS SENYORS BARÓ I MASÓ
La crònica es publicava al diari de la família Masó pocs mesos després que la capital hagués fet un primer intent de menjar-se el poble. Segons es recull en els acords de l'Ajuntament de Girona corresponents al mes d'octubre de l'any 1888, es va convocar una sessió extraordinària a la qual hi assistiren membres del consistori gironí i antics regidors de Santa Eugènia: Narcís Burrassó, Antoni Bosch, Baldiri Pèlach, Antoni Baró i Josep Verdaguer. "L'objectiu de la present sessió es limita a prendre possessió de les insígnies i distintius de l'Ajuntament suprimit de Santa Eugènia per agregació al d'aquesta capital." La notícia es feia ressò també de les reticències d'alguns representants municipals, en especial de la protesta del senyor Baró i del sentiment de disgust del senyor Masó que considerava la mesura "perjudicial per als interessos d'ambdós termes", a més de deixar constància que no havia estat citat a la sessió amb la "deguda anticipació que marca la llei". L'acord acabava amb un principi de claudicació i incloïa un seguit de bones intencions: "el senyor alcalde president fa ús de la paraula per significar que els veïns del poble de Santa Eugènia, unit a aquest terme en virtut del mutu consentiment, gaudiran d'ara endavant de tots els drets i beneficis que corresponen als d'aquesta ciutat i després de conferir, amb el caràcter d'interí, el càrrec d'alcalde pedani del raval de Santa Eugènia a Don Narcís Burrassó, es va donar per acabat l'acte."
Que Santa Eugènia quedés degradada a la categoria de raval no devia agradar gaire als seus tres-cents habitants que van remoure cel i terra per impedir-ho. Males llengües van difondre que s'havien buscat els oficis i les influències del marquès de Camps, Carles de Camps i Olzinelles, aleshores primer contribuent de la demarcació de Girona i vuitè de Catalunya, un autèntic poder fàctic que havia trenat la seva hegemonia política, econòmica i social a través del control de l'agricultura i les extenses possessions que tenia entre Santa Eugènia i Salt. El cas és que el 15 de juny de 1889, set mesos i divuit dies després de l'intent d'absorció, Santa Eugènia ressuscitava com a municipi independent davant els mateixos protagonistes que havien viscut la seva mort sobtada i així ho llegim en el Manual d'Acords de l'Ajuntament recuperat: "En les cases consistorials d'aquesta localitat i presidides por Don Narcís Burrassó i Puig, reunint-se previ avís els tres anotats al marge (Antoni Bosch, Baldiri Pèlach i Josep Vardaguer) que formaven l'Ajuntament d'aquest districte abans de l'agregació a Girona el 15 de novembre anterior... el senyor Burrassó va llegir la Real Ordre del Ministeri de data sis de l'actual comunicada ahir, en la qual es deixa sense efecte l'agregació referida deixant altre cop el municipi independent de Santa Eugènia."
En definitiva, van tornar els antics càrrecs de batlle i la primera decisió del nou poder va ser nomenar un secretari interí. Teòricament, s'havia recuperat la normalitat, els veïns confiaven en les institucions i s'havien programat de nou les diades de Sant Cristòfol, Santa Llúcia, Sant Antoni i la Festa Major, el 10 i 11 de setembre. A la pràctica, però, el panorama no era tan satisfactori i emblemes senyers com el Pont del Dimoni patien de desafecció i saqueig com publicava Diario de Gerona el 13 de setembre de 1892: "El pont sobre el riu Güell a l'antiga carretera de Santa Eugènia es troba reduït a l'estat d'esquelet, és tan gran el seu abandonament, que s'ha deixat que l'acció del temps i d'alguns mal intencionats vagi destruint aquella obra que és tan útil per al trànsit". "I a propòsit de l'esmentada carretera, -es podia llegir al mateix diari- caldria que el nostre Ajuntament hi fes una visita, ja que sembla que algú n'ha convertit una part en terres de cultiu."
EL MÉS GROLLER CACIQUISME
El que ve a continuació, denunciat per Diario de Gerona, assenyala la primera autoritat municipal. Es va conèixer després que un agutzil del poble estigués implicat en la pèrdua d'un paquet de paperetes de votació i un apoderat de Carles de Camps fos acusat de fer que els colons del Prat d'en Barrina anessin a les urnes amb les paperetes marcades amb el nom d'un candidat. Una circumstància si més no sospitosa que requeria explicacions tal com recollia el rotatiu el 12 de desembre de 1893: "Esperem que el senyor marquès s'inhibirà en el coneixement de l'afer. Però, si contra allò que creiem no és així, diríem clarament, i amb proves, tot allò que ha passat al poble de Santa Eugènia. Ha arribat l'hora d'aixecar el vel, explicar els successos i fer veure a tothom el que en determinats llocs i per a certes persones valen i signifiquen les idees i les conviccions polítiques."
En realitat, la influència de Carles de Camps era tan extraordinària que després de la recuperació de la independència, Santa Eugènia hagué de patir una lluita interminable per treure's de sobre l'urpa del noble i també per recuperar l'autonomia monopolitzada pels que es presentaven com a autoritats però de facto exercien com a manats i subalterns. "Volem reclamar l'atenció del senyor governador civil de la província -Diario de Gerona, 2 de maig de 1894- sobre el que passa a l'Ajuntament de Santa Eugènia on una meitat de la corporació municipal demana que s'apliqui la llei i es decideixi nomenar la plaça de secretari que es manté com a interina, la qual cosa perjudica greument els interessos municipals, i l'altra meitat, amb la qual s'alinea l'alcalde, no dubta de posar tot tipus de moratòries a la situació. És tan greu el que passa en aquell municipi que no s'explica, i més si es té la seguretat que fins ara han estat inútils les reclamacions legals i és greu ja que no es tracta d'una petita minoria sinó de la meitat de l'Ajuntament."
Com es pot veure, l'idíl·lic indret que els gironins triaven per anar de festa o a ballar sardanes i que amb l'arribada del tren d'Olot va generar nous motius d'atracció ciutadana (s'hi va habilitar un cobert on la companyia ferroviària va muntar les màquines de vapor i va portar-hi alguns vagons), no es podia escapar de la praxis política més miserable que exercia la primera autoritat municipal. El 10 de maig, el mateix rotatiu informava que aquella "famosa meitat de l'Ajuntament que compta per les seves pretensions amb el vot decisiu de l'alcalde" va negar-se a la petició de l'altra meitat de la corporació perquè els regidors interessats poguessin consultar els documents relatius al funcionament administratiu del municipi. L'article que acabava amb un alliçonador "no és possible que a les portes de la nostra capital hi hagi un poble dominat pel més groller i ridícul caciquisme", devia tenir una certa transcendència, ja que a principis de juny el Boletín Oficial de la Província va publicar l'anunci de la vacant a l'Ajuntament del poble, fet que va ser un primer pas en el camí cap a una normalització institucional a la qual no es va arribar fins a mitjan agost en què el governador civil va decretar, aquest cop sí sense dilacions, que els secretaris enviessin l'acta on es recollia el moment en què van ser nomenats, la qual cosa representava un cop mortal als intents de control per part dels cacics.
EL CRIM DE LA RODONA
Era l'any en què els rebels cubans i filipins havien iniciat les hostilitats en els territoris d'ultramar i la premsa del moment anava resseguint els episodis que aviat provocarien la pèrdua de les colònies, però aquell 1895 Santa Eugènia i tot Girona van viure pendents del crim passional que la nit del 19 al 20 d'octubre havia succeït a la casa número 48 de la plaça de la Rodona. Un home de cognom Gómez, que tenia negocis de mines, va matar la seva amant Dolors Serra. Era l'inici d'un fulletó per capítols que va apassionar la ciutadania fins al punt que les sessions del judici celebrades l'agost de 1898 es van convertir en un fenomen mediàtic tan important que per uns dies va esborrar la depressió generada per la guerra colonial i també la forta pudor provocada per l'Onyar.
L'audiència pública i la sala plena va descobrir un univers de gelosia, infidelitat, patiment, humiliació i falta de caràcter d'un pocapena que, superat per les circumstàncies, va decidir assassinar la seva amant. Va anar a comprar a l'armer Francesc Camps una pistola. L'arma era de tan escàs calibre i poca força que tot i que la noia estava dormida i que li va disparar un tret al cap, l'assassí no aconseguí els seus propòsits i finalment la matà per estrangulació. En Gómez, molt nerviós i desesperat, es va intentar suïcidar però, malgrat etzibar-se tres trets entre el coll i el rostre, el seu estat no va passar de reservat. Salvat sense gaire esforç pels metges, pocs mesos després el van inculpar com a agressor en un judici rocambolesc en el qual va jugar un paper primordial un nen d'onze anys, fill de la difunta i d'un altre home. El judici va tenir un desenllaç inesperat, ja que després de moltes hores de suspens, el jurat popular va decidir que en Gómez patia alienació mental provocada per l'estat de patiment a què l'havia sotmès la seva amant. El crim va quedar integrat en la memòria col·lectiva però no va fer oblidar els problemes quotidians: les pujades freqüents del Ter i del Güell, que inundaven el pla comprès entre la Rodona i les cases del carrer de Baix, i els fills del poble obligats a participar a la guerra de les Antilles. Les cròniques recullen les concorregudes festes de benvinguda als supervivents com, per exemple, la del mosso Antoni Giralt Planella, que havia tornat a principis d'octubre de 1898, any de la fi de l'imperi, després d'haver servit en el Regiment de Cuba número 65.
UN CONFLICTE OBRER
S'acabava el segle i també una manera d'entendre la vida i el poder. Els vilatans veien que malgrat intentar mantenir l'economia basada en les hortes avançaven les convulsions generades per la nova industrialització i els conflictes de classe provocats per una progressiva consciència obrera. Tensions a la Marfà, reivindicacions de salaris i condicions de treball més dignes, estira i arronsa amb els empresaris i, finalment, l'esclat d'una important pugna l'agost de 1900, a Salt i a Santa Eugènia, qualificada per Diario de Gerona com un "veritable motí a conseqüència de la insostenible situació creada pel tancament de fàbriques originada per l'actitud dels obrers" (informació publicada el 21 d'agost). A què es devia l'actitud dels obrers? A l'incompliment per part dels patrons de la Marfà de la llei de març de 1900 que limitava el treball femení a 11 hores diàries i prohibia treballar els nens de menys de 9 anys, alhora que establia millores laborals que algunes fàbriques començaven a aplicar. El rotatiu destacava en l'esmentat article que un grup de més de 400 persones de tots els sexes i edats, entre les quals hi havia obrers en vaga i alguns d'ells acomiadats, va llençar pedres i va trencar els vidres de l'edifici on habitava el senyor Mulleras, director de la fàbrica. Remarcava que l'ordre va ser restablert pel tinent coronel, senyor Villalobos, cap de la comandància de la Guardia Civil de Girona, que va enviar tropa a peu i a cavall; que els aldarulls es van reproduir i que algun amotinat i algun membre de la Benemèrita en van sortir contusionats; que una comissió dels obrers es va reunir amb el senyor Villalobos per exposar-li les seves queixes i una altra comissió va visitar el governador civil de la província per intentar resoldre el conflicte, que segons opinió del diari "és fruit de l'anomenada qüestió obrera, amb tan poc encert plantejada". Els antics hisendats i les noves fortunes sorgides de la industrialització no estaven pas disposades a admetre que darrere la qüestió obrera hi bategava una lluita de classes molt dura i la creació d'una incipient consciència que en els pròxims anys jugaria un paper fonamental en la transformació de la societat; n'apuntem, per exemple, les vagues extraordinàries del 1919 en reclam de la jornada de 8 hores.
AVA GARDNER A LA PLAÇA DE TOROS
El 29 d'octubre de 1897, per iniciativa de Llorenç Alcalde i amb les actuacions estel·lars dels espases Lluís Mazzanitinni i Nicanor Villa (Villita), que van lidiar braus de Benjumea, es va inaugurar la nova plaça de toros situada entre el riu i la Devesa. Amb els anys es va convertir en un equipament de prestigi i de ressò a tot Catalunya que es va utilitzar per executar-hi la Fiesta, alhora que hi va tenir cabuda, i no poques vegades, el sentiment de la caritat arrelat al panorama social de l'època. En els diaris s'hi descriuen corridas de tota mena, tant protagonitzades per nans, nens i nenes de pocs anys, com per toreros consagrats. També s'hi va recollir una bona pila de recaptacions destinades a ajudar els orfes, les vídues, els soldats pobres o els indigents. El cert és que la plaça de toros de Santa Eugènia es va transformar en un altre signe d'identitat que finalment no ha suportat el pas dels temps: molt recentment ha estat derruïda (en el seu lloc s'hi aixecarà la ciutat judicial) i potser ara la majoria de ciutadans desconeixen que durant molts anys -de monarquia i de república- va ser l'alcalde de Santa Eugènia qui va presidir la llotja.
Per la plaça de toros van passar-hi primeres figures com Belmonte, Manolete, el Viti, Paquirri o Chamaco; els anys seixanta van ballar-hi els gossos de l'espectacle del Capitán Señalada; els setanta s'hi van presentar les primeres revistes del destape; als estius s'hi feia cinema i el circ més important de Fires hi plantava la carpa. També hi va actuar Manolo Escobar, Mecano i Ray Charles, entre molts altres, però la seva posta en escena més lluïda i transcendental va ser ideada pels estrategs franquistes que no van voler perdre l'oportunitat de mostrar al món la pau i la normalitat que regnava a l'Espanya del dictador i així, el 23 d'abril de 1950, James Manson, Ava Gardner i Marius Cabré van transformar l'arena en un tros d'Esmeralda, la Icària perduda de la cèlebre pel·lícula Pandora i l'holandès errant. Al final va resultar que Hollywood va posar els noms de Girona, Tossa i la Costa Brava a coneixement dels treballadors de l'Europa rica i democràtica, és a dir, dels futurs turistes que cada diumenge acabarien omplint la plaça fent dels braus part substancial del reeixit paquet de vacances de les tres S: sun, sea and sex.
LA "BÁRBARA Y VERGONZOSA" FIESTA
La plaça de toros de Santa Eugènia va viure moltes tardes de glòria, però potser cap com la succeïda el 7 de juliol de 1907, dia en què una cursa benèfica organitzada per la Creu Roja, va acabar en un embolic majúscul, o almenys això és el que explicava Diario de Gerona en una crònica no exempta d'humor. Tot va ser per culpa del tercer novillo, un animal de respecte que va qüestionar molt seriosament el valor dels toreros que l'havien de lidiar. Després d'alguns espants i retirades que van indignar el públic, finalment va començar la funció i arribats a aquest punt deixem que el cronista descrigui en la seva pròpia llengua (no en sabríem fer la traducció) aquella vergonyosa jornada: "Es difícil referir lo que ocurrió durante una hora y media en que se consintió la lidia del novillo; caídas mortales de necesidad pero milagrosamente salvados los que las sufrieron; prudentes huidas; tentativas de suicidio; banderillas en todas partes menos sobre el toro; el gobernador interino del palco a la barrera y de la barrera al palco, pasando graves apuros. Cuando el toro tenía una sola banderilla colgando en la espalda se dio la orden de matar, afortunadamente uno del público se sintió torero, bajó a la plaza y lanceó de capa al novillo con buena suerte, disminuyendo el miedo de la cuadrilla. El espada se atrevió con el toro y ciegamente se lanzó sobre él metiéndosela hasta la empuñadura por los costillares, pero debajo de la piel: la res, más entera que nunca, acosaba a los toreros, y éstos desde la barrera intentaron descabellarla primero y luego darle la puntilla. Arreciaba entretanto el escándalo en el público; se dieron los tres avisos de reglamento y hubo que abrir las puertas del corral donde por segunda vez entró el novillo, mientras los toreros amedrentados lo contemplaban desde la barrera. El gobernador civil dio entonces la orden de suspender la corrida para continuarla el próximo domingo; y cuando esto se hizo público hubo un fuerte escándalo; el público se lanzó a la plaza, los toreros huyeron y la taquilla se vio invadida por la gente que reclamaba la devolución del importe de las localidades. Fue preciso que la guardia civil amenazara con una carga para que se despejara la plaza. Los toreros quedaron detenidos ingresando en la prevención de donde salieron ya de noche, y uno de ellos fue conducido en carruaje, completamente magullado, al hospital."
El periodista acabava l'article destacant que, de tot plegat, l'espectacle més lamentable va ser el trist paper que hi feia la humanitària Cruz Roja com a organitzadora d'una festa bàrbara i vergonyosa, fet que va comportar la dimissió de la junta de l'entitat a Girona.
CONSCIÈNCIA CÍVICA
En el terreny més anecdòtic, un arximilionari americà de nom L. Sharpe, el 20 de desembre de 1921, va fer aterrar el seu avió marca De Havilland al camp d'en Sureda i va protagonitzar una certa convulsió entre els habitants de Santa Eugènia. Es veu que va passar uns dies a la ciutat convidat pel seu amic gironí Josep Maria Dalmau i la seva arribada va ser saludada per la premsa com un signe del progrés procedent del nord (l'avió s'havia enlairat a Toulouse i tenia previst un recorregut de 14.000 quilòmetres per diferents ciutats nord-africanes i europees abans de tancar el seu periple a París). Eren temps en què Santa Eugènia continuava amenaçada per la pretensió annexionista de Girona, amb contenciosos importants els anys 1928 i 1934, i en què el procés d'industrialització creixia com ho palesa el fet que a mitjan dels anys vint Joan Serra i Trill i el seu fill Joan Serra Sabadí van traslladar la fàbrica Serra i Mota a uns terrenys del municipi.
Mentre, els seus habitants anaven adquirint també consciència cívica mitjançant actuacions tan senzilles però carregades de significació com engegar el cor dels Fills de Maria o convocar tots els veïns a la celebració de la Festa Major, i en aquest cas posem com a referent l'any 1932, en què va caldre superar les inclemències meteorològiques ja que el temporal havia destruït l'envelat on havien de tocar les orquestres La Principal de Cassà, de la Selva, i l'As d'Anglès. La premsa també informa de les dificultats que tenien els pagesos de Santa Eugènia per portar a vendre els seus productes a la capital, on sovint les diferències sindicals eren interpretades com una ingerència de ciutadans forasters, i sobre unes condicions de vida molt millorables quant a salubritat. Ho llegim al diari El Autonomista que denuncia el mal estat de la carretera d'Anglès: "és lamentable que els veïns de la Rodona, Santa Eugènia i Salt no puguin obrir els balcons, com és necessari i útil per a la ventilació i higienització de les seves habitacions, i més en aquests temps tan perillosos en pestes i malalties, car si ho fan, la pols se'ls fica per tots els llocs, i això, francament, no diu gaire a favor dels que han de vetllar per a la salut pública."
LA REPÚBLICA I LES SET CASES DE LA RODONA
S'havia proclamat la República i hi havia un sentiment fort de viure un moment històric que comportava el trencament de velles repressions. Els membres del Centre Republicà van apostar pels postulats renovadors de Francesc Ferrer i Guàrdia, el pare de l'Escola Moderna, afusellat el 1909 pels fets de la Setmana Tràgica. A més de fer classes d'alfabetització, organitzaven excursions, concerts i vetllades teatrals. Van assistir en bloc a les manifestacions que el 6 d'octubre van donar suport a l'intent per part de la Generalitat de proclamar l'Estat Català.
La presentació en aquests anys republicans d'un poble de poc més de 1.000 habitants, dels seus hàbits, fesomia urbana i teixit social, la manllevem de l'artista Enric Marquès que havia nascut en una de les set cases de la Rodona. En un l'article publicat el 27 de gener de 1985 a la revista Presència, començava per situar aquelles cases "sota el pont de la Rodona, en un nivell inferior a la carretera, en renglera paral·lela al riu, totes iguals, planta baixa, vulgars, insignificants, proletàries" i ben aviat, de la mà de la seva enorme riquesa descriptiva, en sorgia tot un petit país i una manera de viure: "El pont de la Rodona no era l'actual. Immediatament a la dreta una sobtada baixada i uns escalons ens deixaven al nivell de les cases. Al davant, un espai de terra ferma, una barana -per parar-hi la fresca- les separava del Güell, una renglera d'acàcies. La porta d'entrada, dues finestres laterals, passadís, cambres al costats, menjador, petita cuina. Al darrere uns horts domèstics, proporcionats. Pertanyien -continuem amb Marquès- a dos germans de Salt, els Güell de cognom. El lloguer de 1930 era de nou duros. Algú s'ha arribat a imaginar que eren una colònia de la Renfe. És veritat, hi vivien molts ferroviaris. El pare de Conrad (l'alter ego de l'autor) era fogoner. Hi havia tres o quatre conductors de tren. Els costums aleshores eren d'avisar personalment l'hora dels serveis ferroviaris -el telèfon encara no era una conquesta social- i els ferroviaris no s'allunyaven mai massa de l'estació, com els pollets de la lloca. També hi havia un funcionari d'una companyia elèctrica, molt solemne, amb amplis bigotis republicans: gent molt hospitalària. Un safareig col·lectiu devia fer la funció integradora que la TV ha desintegrat posteriorment. Un modestíssim aqüeducte, al servei dels estadants, travessava el Güell, per on, un hivern sí i l'altre també, regalimaven respectables caramells. Al final de les cases, un xic més avall, hi havia un espai de misteri de perill. La copiosa sèquia Monar, canalitzada sense protecció per als vianants, encamellava el Güell a l'altura del carrer de l'Illa. El lloc era un tabú absolut per la mainada."
L'activitat política bategava intensament en aquesta etapa de canvis i esperances. Els ferroviaris i altres treballadors van obrir una cooperativa obrera de consum; el Centre Republicà va fer diverses aportacions per als presos dels fets d'octubre i, a finals d'aquest mateix any, el consell directiu de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana va encarregar a Joaquim Vinyes Escuder obrir-ne una delegació a Santa Eugènia. El 1936, un cop celebrades les eleccions del 16 de febrer que portarien el Front d'Esquerres al poder, conferències molt concorregudes com la que féu Dimes Busat a la Fraternal "El cooperativisme en l'aspecte econòmic i social" i també iniciatives com la de Delfí Franch, que organitzà a la Rodona el cor Germanor compost per trenta veus, conferien un aire de normalitat a la vida de cada dia que ocultava l'acostament de la tragèdia.
El mateix 8 de juliol, deu dies abans del cop d'estat que va portar la guerra, l'Ajuntament de Santa Eugènia de Ter "que vetlla per la cultura i posa gran interès en tot allò que es refereix a l'escola"-informava L'Autonomista- volgué obsequiar els nens i nenes d'aquell poble amb una magnífica excursió. "El dimecres -llegim al diari- els infants de les seves Escoles Nacionals passaren un dia d'aquells que no s'obliden. Esmorzaren a l'Estartit, davant les Medes. Passaren algunes hores a Empúries; prengueren un bany deliciós i visitaren les excavacions. Els seus mestres tingueren cura de fer-los copsar tot allò que podia interessar-los. Els acompanyaren l'alcalde, els membres del Consell Local de Primera Ensenyança i alguns familiars." Política i educació donant-se la mà per transformar les condicions de vida mitjançant un aprenentatge de qualitat dins i fora de les aules, en uns moments excepcionals de la nostra història en els quals -seguint la reflexió del pedagog Salomó Marquès- els mestres de la República van poder exercir la seva funció en l'escenari fructífer i breu d'una autèntica República dels mestres.
SOLIDARITAT EN GUERRA
Però el perill d'interrompre una modernitat emmirallada a Europa sotjava i va esclatar el 18 de juliol amb els resultats devastadors que el país hauria de suportar durant dècades. A Santa Eugènia l'aixecament facciós va convertir el corral de toros de la plaça de braus en espai de reunió clandestina de l'esquerra gironina, disposada a defensar la legalitat en contra dels militars colpistes; més tard, la plaça seria expropiada per la FAI per convertir-la en un dipòsit d'armes. L'element religiós, que es va situar al costat dels insurrectes, va patir les conseqüències de la indignació popular i a Santa Eugènia l'església parroquial va ser cremada. També va desaparèixer la santa del topònim i per acord de l'Ajuntament de 26 de novembre de 1936, signat per l'alcalde Joan Puig Mir, el poble va passar a ser oficialment conegut com a Pla de Ter. En aquest mateix sentit, es van posar noms nous a places i carrers com per exemple el de Dídac Tarradell, en homenatge al jove antifeixista i promès de la mestra gironina Antònia Adroher, que va morir els primers dies de la revolució.
El conflicte latent amb Girona es mantenia per sota els avatars de la guerra. Més d'un cop els diaris van recollir les queixes dels veïns de la capital que en intentar anar a comprar tabac es trobaven que a l'estanc de Santa Eugènia es negaven a admetre pessetes de l'Ajuntament de Girona. Segons recull el diari CNT Girona en la seva edició de 12 d'agost de 1937, "Es van produir les corresponents protestes i va intervenir un guàrdia d'assalt que va donar la raó als que protestaven. Però els tímids, van haver de marxar sense tabac." També van sovintejar els exercicis solidaris, ja fossin particulars com les aportacions individuals a les caixes de resistència, o col·lectius com el dels sis comerciants de vi, que davant la penúria en què vivia la sanitat republicana van cedir sis-cents seixanta litres, meitat moscatell, meitat vi ranci, per destinar-los als infants refugiats i als hospitals de sang de Girona.
EL TRIOMF DE LA FÀTIMA I DE LA SANTA MISIÓN
I va arribar la derrota, acompanyada de la repressió. Els guanyadors van ajustar comptes i no van dubtar en aplicar les noves lleis filles de la victòria militar per transformar el terror en eficaç eina de conquesta. Entre d'altres, van rebre ferroviaris de la Rodona com Félix Sánchez Isarre, veí de Salt que havia estat membre del Comitè de Santa Eugènia i Eugeni Salip Vila. Qui eren les noves autoritats del poble? El 25 d'octubre de 1939 el nou diari El Pirineo informava dels nomenaments de la comissió gestora: alcalde, Joaquín Soler Serra; primer tinent d'alcalde, Juan Gudayol Coma; segon, Joaquín Aurich Pors; vocals gestors, José Casademont Escuder, José Ginart Colomer, Esteban Vendrell Vendrell i Enrique Molí Rubirola.
Aquesta comissió gestora governava llavors, en el moment de començar la dictadura franquista, sobre una població de 1.500 habitants, la descripció de la qual és a cura del periodista Jaume Fabre: "El nucli era limitat a una àrea reduïda entorn de les ruïnes de l'església, destruïda durant la Guerra Civil. Hi havia els carrers de Sant Sebastià i Santa Coloma (actual Guilleries) orientats cap el sol naixent, el carrer de Baix, situat efectivament a la part inferior del poble, i el carrer Orient, que era situat més cap a llevant. Era una estructura urbana en la qual, fins i tot els noms eren coherents, pròpia d'un poble de pagesos i treballadors de la fàbrica tèxtil." (del llibre Girona entre quatre rius).
El 1941 l'Ajuntament franquista va decidir que el creixement del nucli urbà aniria a buscar les primeres cases de Girona i l'arquitecte municipal Claudio Díaz Pérez va redactar un pla d'expansió cap a l'est que es va aprovar el 20 de desembre de 1942. I així, mentre el poble va anar augmentant encotillat entre la via del tren d'Olot, la riera Maçana i la carretera, es van obrir nous carrers amb noms com passeig Verdaguer, Canigó, Montserrat, Atlàntida o la plaça Balmes, actualment rebatejats com carrer Güell, Vic o Garrotxa. Es van reconvertir les antigues escoles en l'església on se celebraven les misses, bateigs, casaments i enterraments i les poques forces vives que quedaven tenien l'atreviment d'organitzar el primer concurs de sardanes revesses a la plaça de braus el 29 de novembre de 1949. Era la demostració de com el nou règim entenia la qüestió catalana, com un recull de danses folklòriques sense ideologia, cultura o identitat.
El 1951, l'alcalde Joaquim Soler va lliurar la vara de comandament a la verge de Fàtima que va entrar triomfant al poble. El 10 de juny, la imatge que es va presentar acompanyada d'una caravana de ciclistes i motoristes del GEiEG, envoltada d'entusiasme i devoció plasmada amb especial simbolisme en el moment que el rector de Santa Eugènia, mossèn Joan Mateu, va lliurar l'estàtua de la Mare de Déu a un molt empolainat bisbe Cartanyà. L'acompanyaven l'alcalde de Girona, Antoni Franquet, i totes les autoritats del règim que volien convertir la imatge de l'advocada contra el comunisme en una catarsi col·lectiva en la qual es barrejava el misticisme amb la política i el fanatisme amb la religió. I si la Fàtima va ser concorreguda, la Santa Misión arribada el 1955 encara més. Ho reproduïm de Los Sitios del 8 de març d'aquest any: "A Santa Eugènia de Ter i el Grup de Cases de Sant Narcís es va celebrar al migdia una gran processó eucarística. El bisbe, doctor Cartañá, assistit per les dignitats capitulars, va portar el Santíssim. Una immensa multitud, que cantava himnes marians i eucarístics, va formar en la desfilada que va recórrer tota la zona del Centre Missional. Tots els balcons i finestres ostentaven penjolls i estaven adornats de flors. Acabada la desfilada religiosa, va pronunciar un sermó de perseverança el missioner reverend pare José Giran."
Malgrat aquestes manifestacions beates, Santa Eugènia, que aquell temps havia conegut també la introducció del bàsquet i es preparava per l'explosió esportiva que va engegar equips tan dispars com el Sant Lluís de tenis de taula, els d'handbol, els de bàsquet, etc., mantenia una certa imatge bohèmia iniciada quaranta anys abans en què en una casa de la Rodona s'hi va establir Prudenci Bertrana, qui l'octubre de 1913 hi perdria el seu fill Hedibert, i es va transformar en un Montmartre en miniatura. A Santa Eugènia hi han viscut alguns dels noms més representatius de l'Escola Artística de Girona: Paco Torres Monsó, Enric Marquès o Emília Xargay. En el taller d'aquesta última, situat entre la Rodona i la sèquia Monar, aquells que estimaven els somnis i estaven poc donats a fer diners van inventar un ruïnós negoci que tan sols la voluntat del ceramista Marcó va ajudar a anar endavant.
El FINAL D'UN MUNICIPI
El 1956, l'any del fred, el diari recollia també el casament de la filla de l'alcalde la distingida senyoreta Maria Teresa Soler Puig amb el jove de Bilbao Luís Antonio Mano Gago, però més enllà dels avatars climàtics i de les cròniques socials el cert és que el poble ja estava tocat de mort. Faltaven menys de mil dies perquè el Consell de Ministres decretés la seva integració a Girona (20 de desembre de 1962) i mig any perquè l'alcalde Francesc Estival Cisa i els regidors Josep Tort Figuerola, Joaquim Auguet, Martí Pagès, Josep Guinart, Albert Casademont i Manel Armangué signessin l'última acta de la corporació independent (26 de juny de 1963). Quatre dies més tard, Pere Ordis, com a primera autoritat municipal de Girona, escrivia el darrer text que apareix al llibre de plens. Una frase freda, protocol·lària, impersonal: "en compliment del que disposa el decret de 20 de desembre de 1962 (Ministeri de Governació) ha tingut lloc la incorporació del terme municipal de Santa Eugènia de Ter al de Girona", matava una història vital amb més de sis-cents anys.
Aquell va ser el final d'un poble i l'inici d'una discriminació. Deixada de la mà de Déu i de l'Ajuntament, Santa Eugènia es va trobar que de sobte s'havia convertit en terra fèrtil per a la especulació. En són un bon exemple els blocs de Can Gibert del Pla, impulsats pel Patronat de la Santa Creu en un espai on segons el Pla de 1955 s'hi havien d'edificar cases unifamiliars de planta i pis. Ben aviat els eugeniencs hagueren de prendre consciència de la necessitat d'una mobilització contínua per salvar la memòria del que el desenvolupament força descontrolat anava destruint i esborrant. I no parlem solament d'edificis i cases -que també- sinó d'aquell paisatge tan humà que Felip Pous, el fill de l'estanc, un emblemàtic establiment que exercia de bar, rememorava per a un article de Jordi Creixans, un altre nom fonamental en el procés de recuperació de l'esperit de l'antic poble.
En Pous de les Cadires explicava que hi hagué un temps, al final de la dècada dels cinquanta i al principi dels seixanta, que la Festa Major repartida entre les cases de la carretera i la Rodona, competia directament amb la de Salt i comptava amb la participació d'orquestres com la Maravella, la Bisbal, la Costa Brava, la Selvatana i també de solistes com el molt televisiu Raphael. I dels records de l'improvisat cronista en sorgia una bona pila de personatges entranyables: Enric Perpinyà, més conegut com en Ninetes, un extraordinari mestre de cerimònies que es va transformar en una institució; la senyora Remedios que vivia al costat de ca l'Auric; el Mut, un autèntic artista fent fanalets per anar a la processó del Corpus o esperar els reis; en Rossendo, que era tenor; en Francesc Estival i Cisa, director de la fàbrica Marfà i alcalde, en Paquito o en Don Paco, segons el grau de confiança, del qual encara avui hi ha persones com Pedro Maria Vázquez, ciutadà de Bilbao que va arribar refugiat a la Guerra Civil, que en ressalten la seva integritat.
El cert és que els mites de Santa Eugènia s'anaven consolidant en contra de la història. L'annexió a Girona i el creixement desmesurat dels anys seixanta no va fer oblidar a la gent els dies feliços d'estiu que es reunien darrere les hortes, berenaven i es banyaven al Ter. Tampoc la sessió de teatre anual al pati de la fàbrica Marfà, el grup escènic creat pel senyor Romero a les escoles, ni els dos equips d'handbol muntats amb el nom ENSE (Escoles Nacionals de Santa Eugènia).
LES MISSIONERES CONSPIREN
En el llibre esmentat, el periodista Jaume Fabre ressaltava que tot i que l'octubre de 1955, el consistori eugenienc havia aprovat un pla general d'ordenació urbana i que el 1962 l'havia reforçat amb l'aplicació de disposicions parcials destinades a ordenar l'Eixample que donava nova vida a la població, un cop aquesta va ser engolida per Girona, el creixement de Santa Eugènia va continuar fent-se sense cap pla parcial. Se seguien tan sols les especificacions genèriques del Pla General i allò va provocar que entre la Rodona i la Coma Cros s'hi visquessin situacions tan pintoresques com l'obertura de carrers sense cap altra planificació que l'interès de les constructores o l'alteració arbitrària dels volums edificables, i sense que les autoritats responsables decidissin intervenir per salvar el caos que havia atrapat l'antic poble.
Així ho ha deixat escrit Fabre: "Arran de la urbanització començada pels blocs de Can Gibert es va aprofitar per fer sobre el plànol un traçat arbitrari de carrers a l'àrea situada a l'altre costat del passeig d'Olot, Balandrau, Taga, Bastiments, Campcardós, Collsacabra, Finestrelles, Montcalm, Montfalgars, Pedraforca, Puigneulós... El carrer del Montnegre correspon a l'antic camí del cementiri, un espai al costat del qual l'Ajuntament de Santa Eugènia hi va autoritzar la construcció d'edificis amb planta baixa industrial i habitatge a sobre, que van ser les primeres ocupacions immobiliàries modernes a l'altra banda de la via del carrilet."
Eren anys de plom. Es vivia un imparable procés de degradació que va portar tant a la pèrdua d'emblemes ancestrals com el Pont del Dimoni, desmuntat el 1977 en nom del progrés i l'especulació, com a la creació d'una nova consciència veïnal solidària. Va néixer com un pur acte de supervivència però a la llarga va actuar com un motor de resorgiment polític i ciutadà. Com va escriure Narcís Selles en la seva "Història de la Transició" que va publicar el Dimoni de Santa Eugènia: "A finals dels anys seixanta, en un local de les Missioneres a Santa Eugènia de Ter comencen a celebrar-se reunions clandestines de sindicalistes demòcrates i militants de partits d'esquerra. Aquestes trobades servien per valorar la situació del moviment obrer i de la societat en general, afermar els vincles entre els treballadors i impulsar alguna acció reivindicativa. Per exemple, arran de l'explosió d'una caldera a l'empresa Grober, que va matar quatre treballadors, el 29 de maig de 1970, CCOO va redactar i repartir un full volant en què denunciava la situació que es vivia en aquella fàbrica de vuit-cents assalariats. S'hi criticava que no hi haguessin tècnics especialitzats, la incompetència dels quadres intermedis i que s'hi paguessin els salaris més baixos de Girona. A les Missioneres també s'hi preparaven les eleccions a enllaç sindical, ja que l'estratègia de les dues forces obreres amb implantació a Girona, CCOO i HOAC, passava per utilitzar les estructures del sindicat vertical a fi d'erosionar-lo des de dins i propiciar l'organització dels treballadors contraris al règim."
UNA MOLT ACTIVA ASSOCIACIÓ DE VEÏNS
El 1975 es va crear la primera associació de veïns, una organització que inicialment va centrar els seus esforços en la recuperació de la identitat de l'antic poble, però que finalment va acabar actuant com una mena d'ajuntament a l'ombra, una institució sense vara però amb un rol fonamental en la defensa del bé públic en aquells anys incerts de la transició. Hi havia realment qüestions importants per les quals aixecar la bandera de la mobilització: repetides agressions al patrimoni, la profanació del cementiri, l'amenaça d'enderrocar Can Ninetes; el dèficit d'infraestructures fins al límit que l'equip de bàsquet havia de jugar a la plaça de la Garrotxa, disputant-se l'espai amb els cotxes que l'ocupaven com a aparcament. O la manca de voreres, enllumenat, llars d'infants, zones verdes i locals socials. D'altra banda, les clavegueres estaven obsoletes i els centres sanitaris inexistents...
Hi havia molt, gairebé tot, per reivindicar. I es va comptar amb la implicació d'una part dels intel·lectuals de Girona que l'any 1981 van editar El Dimoni. Era un periòdic impulsat per Manel Mesquita i coronat amb una capçalera de Vicenç Huedo, en el qual, entre d'altres col·laboradors, Enric Marquès i Jordi Creixans van donar una visió àcida, satírica i constructiva de les dificultats per les quals passava el raval que s'havia convertit en el barri més densament poblat de Girona; l'any 1986 hi vivien entre sis i set mil habitants, dotze mil si s'hi afegeix Can Gibert del Pla. "Només els pobles que recorden llur passat -es podia llegir en una de les editorials- poden mirar el futur amb optimisme. L'Ajuntament de Santa Eugènia era una realitat encara no fa pas vint anys. I a una col·lectivitat li calen eines pròpies per desenvolupar els seu protagonisme dins la història, per resoldre els problemes que es plantegen, per administrar els seus béns, per imaginar el seu futur."
Un futur que obligatòriament va passar per l'organització dels veïns, per la feina de persones compromeses com Jordi Creixans, Salvador Benítez, Eduard Herrero, Josep Vaquero, José Fernández, Pere Felip, Salvador Llorente, Diego Cuadros, Lorenzo Medina, Montserrat Fernández, Carles Comas, Carmen Arjona, entre d'altres. També per la participació de les entitats del barri, des dels clubs esportius fins als cercles culturals i de la mateixa església, que va trobar en el rector de la parròquia, Àngel Pinto, un salesià nascut a Barcelona, un entusiasta de primer ordre capaç de convertir la pròpia afecció al futbol i l'handbol en un element de lleure i integració. Tot i que l'any 1988, els equips pertanyien només a les categories benjamí, aleví i infantil (quan arribaven a l'edat juvenil eren traspassats al club de Can Gibert del Pla), el futbol i l'handbol aconseguiren reunir més de mig centenar de nens i els corresponents pares i mares, que van formar una xarxa d'empatia i confiança mútua que els va permetre organitzar esplais, colònies, una ludoteca, una biblioteca i fer la pressió necessària perquè Santa Eugènia tornés a tenir un edifici que fes les funcions d'església parroquial.
LA PEDRA 111
La història recull que l'any 1936 es va cremar i enderrocar el primer temple i que més endavant alguna força obscura va fer perdre els solars de l'antiga església i la rectoria, a la vegada que en el terme municipal es construïa entre els anys 1948 i 1952 el nou barri de Sant Narcís, amb la particularitat que el temple que s'hi va aixecar fou batejat com església de Santa Eugènia; així ho testimonia el nom de les campanes. Faltaven deu anys perquè el poble deixés de ser municipi; setze perquè se segregués la parròquia de Sant Salvador d'Horta; disset perquè es desencallés definitivament el barri de Can Gibert; dinou perquè la parròquia de Sant Narcís es declarés independent i trenta nou perquè després de llargues discussions i reivindicacions monumentals, el barri - poble recuperés, l'11 de setembre de 2001, el que havia estat un dels seus principals signes d'identitat: la nova església. Per construir-la es van triar uns terrenys de Can Gibert, i aquell espai que ja aleshores era un autèntic gresol de cultures procedents d'arreu, va acollir el nou temple al costat d'un significatiu objecte testimoni de centenars d'anys d'història: la pedra 111 de l'antic Pont del Dimoni. Aquell carreu gastat no tan sols empelta el passat i el present sinó que des de la nova ubicació -situat a la porta d'entrada de l'església i una làpida explicativa en remarca els orígens- potencia el simbolisme i alimenta la reivindicació.
EDUCACIÓ I CONVIVÈNCIA PER ENCARAR ELS NOUS REPTES
Can Ninetes, la masia coronada amb la imatge de la santa, salvada in extremis després de servir magatzem de matalassos i que els antics propietaris demanessin una llicència d'enderrocament a l'Ajuntament, acull el centre cívic vigilat per La mamaroca, una peça única de Paco Torres Monsó. Mentre, entre Santa Eugènia i Can Gibert es reparteixen diverses infraestructures imprescindibles com els centres educatius CEIP Montfalgars, Santa Eugènia i Josep Dalmau Carles, l'Institut d'Ensenyament Mitjà i també els pavellons d'esports o els serveis de salut entre els quals destaquen el CAP. Hi ha molt de guanyat, però escaldats pels temps passats, els veïns es mantenen oberts als canvis, i alhora crítics, que han fet que antigues vies naturals com la que seguia el Güell s'hagin transformat en carreteres principals que uneixen les zones d'expansió de la ciutat, o que barris com Can Gibert acullin una nova immigració que ha fet que es barregin noves ètnies, cultures i maneres d'entendre el món amb la població arribada a finals dels seixanta i a principis dels setanta des del nostre propi sud.
Avui Santa Eugènia ja no s'amaga, ha guanyat autoestima, seguretat, visió de futur i en això hi ha tingut molt a veure la feina de les entitats cíviques, des dels clubs esportius als centres culturals, l'Associació de Veïns, i també la reaparició d'El Dimoni, la vella capçalera que des del 2003 ha tornat a engegar Manel Mesquita en edició digital. Convertida en una eina de debat, proposta i participació, les seves planes no tan sols copsen el pols i la història de l'antic poble, sinó que estan obertes a tothom, des de veïns de Santa Eugènia, la Rodona, Can Gibert o Sant Narcís, nuclis que actualment ocupen l'antic terme municipal, fins a periodistes, historiadors, sindicalistes, intel·lectuals i ciutadans en general que aposten per treballar conjuntament per recuperar la identitat. Val a dir que El Dimoni s'està consolidant com un molt concorregut punt de trobada. En les seves planes hi coneixem sempre la informació més puntual i elaborada sobre una altra iniciativa que des de fa pràcticament deu anys realitza esforços ingents per cohesionar humanament i socialment el barri: el Pla d'Educació i Convivència que compta amb una molt alta representació del teixit associatiu així com amb la participació de les administracions i de la parròquia. Organitzat en quatre comissions de treball (infància i família, adolescents i joves, igualtat d'oportunitats i cohesió social) el Pla s'esforça per donar una resposta integral i activa als nous reptes d'una societat dinàmica i en continu procés de transformació. Posa èmfasi especial en la igualtat, el respecte a la diversitat i la convivència intercultural com a punts de partida per a una bona relació entre tots els veïns i veïnes.
PLA DE BARRIS
L'any 2006, Santa Eugènia i Can Gibert van ser escollits en el Pla de Barris impulsat pel govern de Pasqual Maragall. Això representa una inversió de 14.596.382 euros, a mitges entre l'Ajuntament de Girona i la Generalitat, per fer-hi un projecte d'intervenció integral destinat a assegurar la cohesió social, a impulsar iniciatives per afavorir la convivència entre tots els veïns i a la creació de nous serveis i equipaments. En definitiva, es tracta de tancar ferides i solucionar dèficits històrics, tot i que alguns veïns han mostrat les seves reticències i asseguren que la proposta pensada perquè el barri - poble faci un nou pas cap el futur, deixa oberts no pocs interrogants. Malgrat que hauríem de pensar que han passat a la història els vells temps en què es va poder salvar in extremis el cementiri que avui acompanya la piscina pública, tampoc no convé oblidar que són els nous temps els que han portat la destrucció del mural de Vicenç Huedo, l'enderrocament dels xalets d'en Teixidor, la destrossa del trencadís amb què Emília Xargay havia decorat la pròpia llar o la crema de La tempesta, el vaixell que Josep Duixans havia plantat a la plaça.
Avui Santa Eugènia viu immersa en un procés de construcció i destrucció com el que van proposar Paco Torres i Pep Ametlla en la seva exposició del 2005, una circumstància vital que la porta a reinventar-se cada dia. Ara que han tirat a terra la plaça de braus per fer-hi la ciutat judicial i s'ha lliurat batalla per salvar les darreres hortes de l'antic Pla de Girona, també s'escolten veus que posen de manifest que tot i que el barri té la densitat per quilòmetre quadrat més elevada de la ciutat, ningú no ha pogut aturar la desaparició de cases de planta baixa i la seva conversió en pisos malgrat que hi ha 0,46 metres per habitant i zona verda.
Una relació d'amor i odi entre la ciutat gran i el poble del costat? Probablement. Com tantes altres nascudes d'una evolució històrica i dels seus inevitables encontres i desencontres. Una relació, en tot cas, molt millorada en l'actual etapa democràtica que ha anat dibuixant un projecte integrador amb esforços per al benestar col·lectiu. I en aquest escenari, ara que torna la Marfà transformada en ciutat de cooperació i solidaritat, són els mateixos veïns juntament amb els de Can Gibert del Pla i de Sant Narcís, ja siguin ciutadans de tota la vida o ciutadans d'arribada més recent, els que estan marcant els camins més aptes per a la convivència d'un poble enriquit per la diversitat cultural. Mentre, el Pont continua en mans del Dimoni, desmuntat i acompanyant els morts del cementiri i esperant trobar el nou riu que l'acompanyi, potser el Güell o potser la sèquia Monar.
MAPA D'ESCOLES INTEGRADORES
Santa Eugènia de Ter, tot un exemple compartint la història del passat amb la transició de l'actualitat moderna. Un poble petit i tranquil, ben avingut amb els seus grans veïns Salt (Veïnat de Salt) i Girona, a mig camí de l'un i l'altre, ha acabat essent amb el pas del temps, un gran i important barri de pes de la poderosa ciutat. La seva crescuda ràpida i ben controlada l'ha convertit en via principal i gran eix d'unió de tot l'entorn que l'envolta. Les seves hortes i la devesa mantenen l'espai verd que la ciutat necessita, espai que convé protegir i mimar amb tot l'interès del món.
Juntament amb aquest creixement urbà i humà, té molta importància el tema de l'ensenyament dels seus petits ciutadans en edat escolar. El gran director d'orquestra sempre ha estat el Col·legi Groc, el de Santa Eugènia. L'antiga escola pública del poble. És el que millor ha seguit el paral·lelisme de la mateixa història com a gran referent i, pas a pas, s'ha anat adaptant fins a arribar al moment actual, el CEIP Santa Eugènia. Com a d'altres pobles també servia de seu de l'Ajuntament fins a la seva annexió a Girona. Hi ha documents escrits que fan referència a un Col·legi Públic Elemental i Mixt datat l'any 1871. No se sap amb seguretat si estava ubicat en el mateix lloc i per causes desconegudes va deixar de funcionar. L'any 1935, l'alcalde del municipi, senyor Juan Puig Mir, va sol·licitar al director de Primera Ensenyança, que es creessin unes Escoles Nacionals Unitàries, una per a nens i l'altra per a nenes. El motiu era que no n'hi havia de cap mena i la mainada en edat escolar havien de desplaçar-se als municipis veïns, Salt i Girona. El secretari de l'Ajuntament de Santa Eugènia, l'1 de setembre de 1937, certificà que la Corporació Municipal havia resolt triar un camp de forma triangular, situat entre els barris del Pla de Ter i la Rodona, per ubicar-hi l'emplaçament de l'edifici escolar i que les obres començarien per compte del municipi per donar feina als obrers en atur forçós. Provisionalment, s'hi va instal·lar l'Ajuntament, el Jutjat, dues cases per als mestres, una per al secretari i l'església parroquial (destruïda durant la Guerra Civil). Segons testimonis de la gent del poble es va acabar l'any 1940. Bastants anys més tard, la parròquia es va traslladar a Sant Narcís i en conseqüència hi va haver més espai per als escolars. Succeí el mateix en desaparèixer l'Ajuntament i suprimir la part destinada a mestres i secretari. L'any 1977 es va fer un annex destinat a parvulari. Posteriorment, es va anar ampliant l'àmbit educatiu de la zona amb noves escoles públiques: Dalmau Carles, Mare de Déu del Món i Montfalgars. Amb trets d'identitat ben marcats: són escoles integradores i obertes a la diversitat, constructores d'un context escolar capaç d'acollir tots els nens i nenes; són escoles catalanes que practiquen la coeducació i que eduquen la igualtat sense cap mena de discriminació per raó de sexe; són educadores de la democràcia, la pau, la solidaritat i la col·laboració; són escoles aconfessionals que respecten totes les diferents religions tant del professorat com de l'alumnat; són escoles que fonamenten el respecte per l'entorn social i també natural, i eduquen per incidir en la seva millora, amb una participació activa en la descoberta i coneixement del medi social i natural immediat (cal mencionar l'hort del Montfalgars, Aula Verda, amb tota la seva trajectòria i funcionament); són escoles que potencien l'educació intercultural en un intent d'afavorir les relacions entre les diferents cultures des del respecte i la solidaritat, i de fer efectiu el dret a la diferència com a valor personal i social. A més dels centres escolars públics hi ha les escoles privades com Pare Coll (de les Dominiques) i la Immaculada (dels Germans Maristes). Totes elles distribuïdes en els diferents indrets del barri. Més tard s'hi ha afegit l'Escola d'Hostaleria i la d'Idiomes.
Pau Lanao, Carme Vinyoles, Josep Maria Coromines