El Pont Major

Diuen que al Pont Major, els passavolants i els nouvinguts són tinguts per forasters. Ignoro si hi ha desdeny en aquesta etimologia que va forjar-se al temps que el pont era una mena d'àrea de servei entre els viatgers que feien el camí d'anada i tornada de França per reposar-hi i avituallar-se, però és ben probable que s'hagi guanyat tant el nom com la reticència aquell qui s'avingui a presentar l'àlbum fotogràfic d'un barri que no li pertany. Acceptar-ho és un atreviment i un risc, encara que qui els assumeixi provingui també d'un dels vorals que formen l'anella urbana de Girona, mal que pesi als proclamadors de la seva, d'altra banda, ben guanyada independència. Cap semblança entre un lloc i l'altre, cap exploració sobre el terreny, cap referència bibliogràfica exhaustiva, no podrà suplir ni per aproximació el do llampeguejant de la memòria, que en aquesta prologuista forana queda confinada a l'espai restringit que va d'una discoteca avui derruïda i a la boira fluvial i gelatinosa que s'hi estenia a la matinada, fins a un camp de futbol de terra on recorda haver vist pelar-se obstinadament els genolls un dels seus germans. Aquests episodis escadussers no construeixen ni tal sols una identificació precària amb el lloc, no pas com la consciència de ser la prolongació genètica d'un mosso de les cavallerisses de can Ravetllat o d'haver jugat entre els geranis d'un pati del barri vell de Salt on l'eco tenebrós d'un pou va revelar, en una sola tarda, la idea de l'infinit i la premonició de la por.

M'és vedat, doncs, al Pont Major, aquell accés a través de les escenes íntimes i ambarines que Manel Serra i Pardàs sí que va poder convocar en la memòria del grup de Sant Narcís al quadern fotogràfic que inaugurava aquesta col·lecció. Però d'aquest impediment, confio treure'n algun avantatge, encara que només sigui per redimir-me de la intrussió. Al cap i a la fi, em dic, uns i altres hem compartit la condició d'habitants d'aquelles parcel·les on les ciutats purguen els seus pecats, aquelles que han quedat excloses de l'acurada planificació que fonamenta la reputació dels nuclis històrics, en la consecució de la qual no es pressuposa als barris distants cap més intervenció que la d'haver assumit funcions d'intendència, en general com a dipòsits d'excedents humans. Personalment, no ho lamento: potser està bé que sigui així, que hàgim guanyat, des dels marges, una certa perspectiva que ens capacita, com als viatgers de lluny, per projectar mirades alternatives damunt el paisatge acostumat. Vull creure, també, que l'estranyesa dóna a la percepció un suplement de lluïssor que permet remuntar l'estret reconeixement de les petites pàtries, on un acaba mirant endins, no pas enfora, on l'emoció a vegades escanya la veu i la torna ara murmuri, ara plany, ara cant. Són aquests llocs excèntrics i extemporanis, indiferents a la nostra vivència individual però estretament relacionats amb l'entorn que hem fet part nostra, com una extensió espontània i salvatge de la casa pairal, els que poden informar-nos sense additius del que ens ha instituït com a comunitat, això és, com a membres d'un projecte global de vida del qual no es poden negligir, tampoc, junt amb els grans homes i les gestes d'honor, els moments de penúria, d'insolidaritat, de confrontació, de lletjor física i decandiment moral, moments no pas memorables que s'imbriquen, no obstant això, en el curs incessant de la transformació de les ciutats. Els que venim de fora, en fi, només podrem acostar-nos a un barri que no és el nostre amb la circumspecció del que visita casa aliena, respectuosos parlants d'una llengua estrangera, i és amb aquesta mirada, temorenca i esmussada, que n'emprenen el camí.

EL LLINDAR

Els desplaçaments que no encoratgen ni la necessitat ni el plaer rarament s'acompleixen perquè és improbable que entrin en els nostres plans, que guien ineluctablement la utilitat o l'ànsia de goig, el dia feiner o el de la festa, però molt de tant en tant la convalescència entre l'un i l'altre. Així se'ns formen illes ignotes al voltant, breus istmes segregats del territori familiar que es reconeixen vagament per algun rètol que hi orienta o per la travessia fugaç en viatge cap a algun altre lloc. Se'n guarda un record fragmentat i boirós, malgrat tot: imatges d'un carrer mínim que es corba com a la sortida d'un túnel agrisat per un núvol de partícules de carbó, flanquejat per dues fileres de cases estretes i esllanguides, sense heràldica, una mica ruïnoses, d'on rares vegades s'ha vist entrar o sortir ningú. I el trànsit, sobretot, aquesta circulació somnolenta i disciplinada de vehicles de pas que només per nostàlgia d'alguna palpitació remota un podria confondre amb el reg sanguini d'una entitat viva. Pertànyer a un lloc és una forma d'estrangeria, em dic, perquè aquesta pertinença n'exclou qualsevol altra, perquè encara no se'ns ha beneït amb la gràcia de la plenitud ni amb la divina ubiqüitat, i així doncs, som viatgers sense saber-ho cada vegada que, refent el camí per les costes i els carrers d'habitud, fiquem la clau al pany de casa i hi entrem com si acabéssim d'arribar de molt lluny. Però em corregeixo: ser d'un lloc és també una forma de tirania, una identitat fortuïta que ens determina contra la voluntat, i, tot sovint, amb quina demanda exasperant, amb quina llastimosa súplica com la que llagrimeja als ulls de les bèsties extraviades, ens constreny i commou i reclama. Existim entre aquests dos misteris: la disgregació i la completesa, el desig de ser altri i l'enyorança de ser com havíem estat.

"Dues fileres de cases d'on rares vegades s'ha vist entrar o sortir ningú", he escrit fa un moment. Aquestes portes taciturnes i el pont, el més important de Girona des de l'edat mitjana, condensen en si mateixos l'esperit complementari d'aquest i de tots els pobles: ser per a si mateixos i ser en comunió amb els altres. El sociòleg alemany Georg Simmel havia subratllat aquests dos requeriments simultanis confrontant les dues imatges, i, en efecte, havia vist en el pont el símbol alhora d'un obstacle de la naturalesa i d'un acte humà pel fet que allò que s'havia presentat desunit quedava enllaçat per una voluntat, mentre que, en la porta, separació i lligam són tots dos realitzacions humanes. "En aquest fet descansa la més rica i vital significació de la porta enfront del pont, que es fa patent a l'instant pel simple fet que la direcció en què es travessi el primer no implica cap diferència respecte al sentit, mentre que la porta, amb l'endins i l'enfora, indica una diferència completa d'intenció." El paisatge informe és conquerit per l'home quan hi exerceix la seva violència creativa, però només deixa de ser natura quan s'hi enarbora l'estendard de la privacitat, quan la primera porta cancel·la la vastitud indiscriminada i separa definitivament els dominis de la casa enfront del món. Tal vegada tot pacte comunitari descansa en aquest principi dual i una mica aporístic: en la construcció d'una socialitat a pesar que transgredeixi la veritat pregona de la condició humana, que és la solitud, i a pesar també, recollint l'advertència que fa Tzvetan Todorov a La vida en comú, que "una pluralitat de solituds no crea una societat"

Els pontencs de primera generació han llegat a la posteritat aquesta clara distinció entre els de dins i els de fora, que s'ha mantingut fins a dates molt recents amb la proverbial suspicàcia amb què han rebut els innombrables forasters que hi han fet parada o que s'hi han acabat establint amb una desconsideració palmària per la idiosincràsia eminentment ambulatòria del lloc, però la història, en canvi, ha observat el seu zel patrici amb una tal indiferència, que forasters han estat alguns dels seus ciutadans excel·lents, des del polític Just Manuel Casero a l'empresari Nicolau Regàs o l'arquitecte noucentista Enric Catà, i ha esborrat per contra de les cròniques locals, fins a sumir-lo en una invisibilitat lleument nimbada per una olor de sagristia, l'existència de l'únic prohom que de veritat es comptava entre els seus: el sacerdot, poeta i mestre de capella Camil Geis (Pont Major, 1902-Sabadell, 1986), autor dels poemes religiosos reunits a Rosa mística, el primer llibre publicat en català després de la Guerra Civil, i de les proses sentimentals del barri titulades, de manera significativa, La cambra dels forasters. Ha estat dels altres, dels nouvinguts, dels emprenedors, dels líders veïnals, que ha acabat sent el reialme d'un barri sense corona més enllà de la que li proporciona la corba d'un pont que hi dóna el nom i el seu caràcter de provisionalitat, perquè allà on des de temps remots s'alça un pas o es traça una cruïlla, s'invita indefectiblement a la mobilitat i la partença. Què se n'ha fet, si no, dels fills del ferrer, del cisteller, del sabater, del sastre i del baster, del primer taverner, del mossèn d'antany, de la cosidora que brodava mantellines de Corpus rere unes cortines de lli? On són els nens escardalencs dels Salesians que sortien a enfangar-se amb l'aixada vora el Ter per aprendre a fer-se homes de profit, rudes i castos, amb la mirada envidriada per la falta de jocs? On deuen haver parat els descendents d'aquell novingut que comunicava, fa tants anys als seus parents de lluny, que havia canviat de domicili amb una postal del carrer Major per on transiten dues lentes tartanes i l'espectre saturnal d'un infant? Quin trasbals del progrés i els homes no revela el fet que aquell lloc digne de ser segellat i enviat com una honorable targeta de visita sigui el mateix que, anys a venir, fastiguejaria els besnéts d'aquells modestos artesans, que en desertarien sense cap recança per instal·lar-se en algun dels pisos de l'eixample, tots del mateix color i la mateixa superfície, la seva televisió per cable i el supermercat a prop.

"Déu està en el detall", suggereix George Steiner en un breu assaig en què no concep la idea d'Europa si no és en la minúscula diversitat que la conforma, des dels cafès lúgubres a les llengües mínimes, o com escrivia Fernando Pessoa al seu dietari escèptic: "Quan se sent massa, el Tejo és Atlàntic sense nombre, i Cacilhas, un altre continent i, fins i tot, un altre univers." El Pont Major, llengua malcarada al rostre de la fotogènica Girona que, presumida, no s'anuncia al foraster fins a l'entrada de Pedret, com si calgués ometre de la composició aquest llengot antipàtic, dibuixa també una geografia sencera, amb el seu relleu i les seves obagues, les seves parts construïdes i les seves grutes silvestres, la devesa i els horts, el riu i la muntanya, els pollancres i l'herba, els mosquits i els pardals, el pont, les fàbriques i els hostals, el pastisser i el farmacèutic, el factor del ferrocarril i el cotxer dels carruatges, els vius, els convictes i els morts, el vent del nord i la pluja fina, els llamps i els trons, el crepuscle lànguid i rosat, l'esplendor inaugural del rellent matutí. Sí, somiejava també l'ajudant de comptable de Lisboa, "en una sola pedra s'hi dorm còsmicament".

EMPREMTES DE GEBRE

No existeixen les ciutats sense els seus barris, així com els cossos serien receptacles opacs sense els òrgans ínfims però vitals que els componen. En tota substància hi ha sempre una romanalla, un deixant escumós, una despesa vaporosa d'energia que es dissemina i sedimenta a les vores com una costra tendra i aureolada de pol·len solar. L'hivern és també la ditada erràtica sobre un vidre gebrat. El seu halo lletós i tènue. Com el de les fotografies antigues. Quina estranya memòria, difusa i sense contorns, no devien tenir els nostres avantpassats abans de conèixer la diabòlica fosforescència de la cambra fosca i d'haver doncs experimentat la torbació de poder emulsionar en el pensament cada escena viscuda, amb el seu paisatge i el seu destí en suspensió, acolorida amb els seus ocres i la seva tarongina pàl·lida, i aquelles transparències lleugerament enterbolides com per efecte d'un pupil·la lleganyosa i fatigada. Què seria dels nostres records sense aquesta imatge nebulosa que ens fixa, que ens ressuscita, que ens fa alhora retrocedir i ens anticipa? "La fotografia és l'adveniment del jo mateix com a altre", reflexionava Roland Barthes a La cámara lúcida, encara que només sigui perquè en l'acte de posar un es fabrica un altre cos, s'avança a transformar-se en imatge abans i tot que el clic breu de la màquina l'embalsami per sempre, immobilitzat al cor mateix del món en moviment que tot just ens somia.

Els pontencs d'avui potser no hauran fet sort amb el seu registre fotogràfic, massa tardans per figurar als diorames panoràmics o a les fantasmagories del daguerreotip, massa concrets i fugaços per no embastardir els episodis commemoratius i noticiables que motiven ara mateix una seqüència iconogràfica. El teòric Vilém Flusser argumentava la preferència tant entre els professionals com els aficionats per les imatges en blanc i negre, a pesar de la llampant invenció del color, en el fet que, almenys intuïtivament, saben que les primeres "manifesten millor el significat essencial de la fotografia; això és, el món dels conceptes". La idea és que res que no sigui nou ho sembli, que el present conservi el do de la improbabilitat i l'espant, que cap costum no l'anestesiï ni el torni mat i avorrible, que els joves tinguin el posat de vells disfressats de nens, que els grans ja levitin amb mortalla de difunts, que cada gest sigui tan sols la conjectura d'un moviment i no un acte conclòs, que desaparegui la redundància que endormisca els sentits i anul·la el discerniment, que de cada rostre, de cada arbre, de cada casa, de tota atmosfera capturada, n'hagi desaparegut la banalitat, la repetició, la previsió, i ja només se'n conservi la nàusea dels miralls deformants, el desassossec d'haver vist tant i ser tan poc. Tan sovint, en aquestes fotografies del Pont Major del temps que tenia color de rovell i coure com si permanentment l'hagués amenaçat una pluja àcida o la descomposició molecular, algú es gira i encara avui ens mira, no pas amb coqueteria o fraternitat, sinó amb una mena de perplexitat encuriosida, cavil·losos, dubitatius, en un estat pròxim a la indigència existencial; a vegades -esgarrifosa premonició-, com si fossin presoners d'un camp de concentració exhibits rere el filferrat pels seus imminents executors. Totes les fotografies, fins i tot aquestes del Pont Major, tenen un no sé què d'acusació que es projecta en la mateixa naturalesa del barri, que només una pobríssima ordenació urbana impedeix de ser inscrit en aquella tipologia que els francesos coneixen amb el terme de terrain vague, traduït aproximadament per descampat, i que fa referència, segons la definició del crític d'art Eudald Camps, a "una porció de terreny edificable o, més encara, a una extensió de límits imprecisos, que pot ser aprofitada però que, per raons que sovint es desconeixen, resta en la seva condició expectant, com a simple espai que només és potència i que es resisteix a la realització d'allò que en la ciutat és pur acte i, a diferència del descampat, anhel d'antigues potencialitats". Com aquesta terra difusa, els espectres d'aquells habitants finiseculars imploren l'atenció que els redimeixi de ser cossos expectants, mera luminiscència d'una vida inconclusa.

DES DELS VORALS

El desordre urbanístic i arquitectònic, la inharmonia constitutiva i fatal d'aquest llogarret, és també una declaració salvatgina de la vida en comunitat, resolta amb una precipitació malhumorada que ha deixat una seqüel·la ben perceptible d'aïllament i greuge tot i haver estat assimilat per construcció i asfaltatge a la conurbació de Girona. Què hi fa, que s'hagi salvat el descampat que separava el barri de la ciutat, si "més dolorós encara que la solitud física és viure enmig dels altres sense rebre'n cap signe"? Tots plegats potser seríem més receptius a les demandes ciutadanes si adquiríssim alguna noció de sociologia, en particular, que les ciutats es modulen, no només per carrers i places i zones residencials, sinó també per un elaborat sistema de cooperacions, complementarietats i compromisos en què cada una de les parts hauria de comptar, fins la més desfavorida i apartada de totes, perquè el reconeixement que existim és "l'oxigen de l'ànima", com ha fet notar Todorov en els seus estudis d'antropologia; altrament, com el mal d'angina, es propaga l'asfíxia i la queixa, que no desitgen ni el malalt ni qui el vetlla. No és estrany que Joaquim Español, un dels arquitectes més sensibles i més savis de la nostra demarcació, s'hagi arribat a preguntar si és possible viure en urbanitat dins territoris sense forma ni identitat, una plaga que s'estén al llindar del que anomena la "ciutat heretada", el nucli històric que guarda el batec original de la memòria col·lectiva. Malament rai, però, si l'expansió des d'aquesta reserva protegida es realitza amb brusquedat, amb ignorància del seu temperament propi i el seu passat, sense cap altre discurs que no sigui el simulacre d'unitat que proporciona a unes parts tan dissemblants l'accés compartit per una carretera. "La responsabilitat específica d'atorgar forma" que Español atribueix als arquitectes no pot deslligar-se del deure d'"interrogar el paisatge per descobrir-ne les vocacions", per "endevinar la seva figura", amb el convenciment humil que "el silenci de les coses -i dels llocs- no és més que l'atenta espera a les nostres preguntes".

És sabut, però, que el judici estètic s'expressa d'esquena a tota consideració ètica. Els pisos de l'Obra Sindical, malnom de la caritat jurídicament reglada, d'una arquitectura atroç i patibulària, van donar recés a principis dels anys setanta a centenars de barraquistes desclassats i mísers; la fàbrica Regàs, registrada des de 1997 entre els Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya i declarada bé d'interès local, perquè una aspiració més elevada posaria entredit la jerarquia catalogable dels monuments veritablement sublims, només podia satisfer la comoditat d'una família i, subsidiàriament, d'uns quants empleats. Aquesta dissonància ha trobat un reflex plenament visible en la mateixa ordenació urbana: a la banda dreta, venint de Girona, les casetes unifamiliars amb el garatge privat, el porxo floral, el gos de guàrdia i el jardí amb parterres mil·limètricament retallats; a l'esquerra, els magatzems, els concessionaris, les fàbriques i els edificis rusc organitzats com els compactes d'un hipermercat, amb deu plantes, mal il·luminats i descolorits com la pell d'un malalt hepàtic, tothora coberts pel velam de les pelleringues esteses vergonyosament als minúsculs balcons. Només semblen haver-se salvat d'aquest urbanisme execrable les cases del barri antic, a pesar que elles també són una confirmació, llevat que més subtil i autoreferencial, de la doblesa moral que domina en aquesta regió i que comparteixen amb l'austeritat aparent del Call: vistes en conjunt, es presenten com un aparador de la decrepitud, que no és sinó una espècie de blindatge o cambra cuirassada per dissuadir els intrusos i els tafaners de violar la intimitat ostentosa i palauenca que moltes amaguen a dins. A vegades l'artifici no és del tot superflu si permet commemorar alguna forma de bellesa, que al Pont s'ha escatimat amb renuència fora de les mostres escadusseres d'arquitectura industrial que hi va promoure Enric Catà. Els llocs, com les persones, aprecien, tant com la seva fretura i utilitat, els seus adorns, que "manifesten la necessitat d'anar més enllà dels nostres propis límits, més enllà del real com a pura dada i com a últim horitzó", com ha consignat Franco Rella a Confins.

S'ha de confiar que aquest no sigui un d'aquells ambients efímers de "caràcter imitatiu i il·lusori" on tot és gris com a les fotografies monocromàtiques o als dibuixos dels prospectes, un d'aquells llocs, com el carrer dels Cocodrils que el dibuixant i escriptor polonès Bruno Schulz estudiava sobre un plànol ratat, que "lluïen amb la mateixa buidor blanca amb què, a les cartes geogràfiques, s'acostumen a assenyalar les regions polars i les contrades desconegudes o d'existència incerta". Perquè allò que malèvolament defineix aquests barris, la seva fatalitat, és que allà "res no s'acompleix, res no assoleix el seu punt definitiu, tots els moviment que s'hi inicien queden penjats enlaire, tots els gestos s'esgoten abans d'hora i mai no passen més enllà d'un punt mort". I és cert que aquest llarg tentacle d'un parell de quilòmetres ajaçat entre el Ter i el vessant nord de les Gavarres ha corregut sempre el risc de la paràlisi i ha sentit sovint el malestar d'esdevenir un apèndix parasitari de la prestigiosa i monacal Girona. I, sobretot, des que van proliferar els blocs de pisos protegits i les naus industrials, aquí ha existit la por insana que el barri descendeixi ominosament a la categoria de suburbi. No és un fenomen exclusiu del Pont, que no ha fet sinó reproduir un procés de martirització de les ciutats i sobretot dels seus vorals que es va originar en la revolució industrial, en el despoblament del món rural i en les grans onades migratòries del sud. A La ciutat interrompuda, Julià Guillamon observa: "Els grans projectes de reforma per eradicar el barraquisme donaven com a resultat suburbis amb superblocs i grans avingudes que es degradaven ràpidament i esdevenien centres de delinqüència i desesperança social." Es refereix per descomptat a Barcelona i, no obstant això, qui no hi reconeix també els extremenys i andalusos confinats als albergs de Domeny com en un camp de refugiats a l'espera de ser redistribuïts als apòsits infames que es van alçar al Pont Major, Vila-roja o la Font de la Pólvora? Qui no hi pressent la "collita de cinisme, ressentiment i desesperació" que aquella planificació potinera i fracassada va estendre entre dues comunitats, la dels residents i la dels nouvinguts, per sempre més enemistades i desconfiades? El narrador de Carrer Marsala, la novel·la que Miquel Bauçà va escriure a mitjan aquella mateixa dècada dels setanta, assumeix la inguarible sutura que una tal hostilitat provocava amb una rendició esbalaïdora: "Tornaré a ser el monstre que planifica la seva inseguretat, sentint a la carn el desamor dels més pròxims." Era el mateix narrador que unes línies abans havia sentit pànic dels propis veïns en descobrir-los conspirant al replà armats amb ganivets.

Es van acabar les festes de feliç veïnatge, les celebrades timbes a les cantonades, els amors furtius dels passavolants, els negocis que havien florit amb els transports avui liquidats, les excursions de carmanyola i cantimplora per la boscúria que menava fins a la falda de Montjuïc, a les tombes jueves del Bou d'Or o a les fonts ombrívoles de Sant Daniel. Però així i tot no hi ha lloc prou ínfim que no sigui digne d'una passejada, que és la varietat especulativa i desvagada dels exploradors d'abans, els punts suspensius, el parèntesi, l'incís, el complement circumstancial, en el discurs monocord, rectilini i autoritari de la rutina. Aquí, en aquest espai malagraït que fa de frontera entre el Pont i Sarrià, assegudes en un banc d'esquena a la fàbrica i el riu, a la resclosa del qual vaig creure distingir la silueta d'una barca enfanguissada com un fòssil a les aigües estagnades, aquí, plàcidament secretejaven a la llum lassa del migdia dues dones, a la plaça de l'Om. "Tal vegada -escrivia el poeta i naturalista Henry David Thoreau- hauríem d'emprendre fins la més curta passejada amb un esperit d'aventura immortal, sense retorn, disposats a enviar tan sols el nostre cor embalsamat com una relíquia al nostre reialme." Naturalment, poc pensava aquell caminant entusiasta de l'Oest salvatge americà que valgués tan elevada ofrena un trajecte de poc menys d'un quart d'hora per una avinguda sense més miracle que el d'haver conjuntat peces tan dissemblants sense haver causat ni un cataclisme natural ni una sublevació armada. Poques vegades un carrer ha tingut una configuració tan emparentada amb l'esboranc i la fissura. Una escletxa que escanya l'horitzó, reduït a un punt de fuga que es dispara cap a una llunyania sense definició ni amb prou feines cel. Un carrer sol no ofereix espais ni per al passeig ni per a la demora. Obliga a avançar o a recular; mai no convida a romandre si no és per enquistament o desídia. He provat de fer el trajecte d'una banda del poble original a l'altra i no hi ha aturador; un desviament pel carrer dels Tres Reis a l'entrada, i un altre al del Comerç a la sortida, i escassament algun establiment d'aquests que atenen l'anomenada primera necessitat, una fleca, una farmàcia, una peixateria, i el quiosc, l'estanc i la perruqueria, i un bon nombre de cafès, bars i restaurants per acollir la conversa, la meditació o la vacança, o menys bellament, els àpats entre els rigorosos torns de la fàbrica. Qualsevol camí condueix indefectiblement al pont, concloent i pragmàtic. Aquesta és una civilització fundada per custodiar un gual estratègic sobre el riu. Proposo, doncs, a falta d'altra documentació certa, que els primers habitants havien forçosament d'haver estat sentinelles i buròcrates d'aquest peatge. El Pont va ser, en els orígens remots, la divisa major d'un destacament militar dins els límits del qual no era de bon ull guerrejar, sinó només consagrar-se a aquesta espera tediosa i vigilant que no procura honors ni condecoracions ni glòria a la majestat.

LA LLUNYANIA

Però abans d'avançar més, s'ha de referir l'origen incert d'aquesta excrescència urbana amb aspiracions de civilitat que va acabar en mans de dos ordes religiosos i quatre establiments licorers. Un cop conquerida per a la civilització, aquesta regió que no devia tenir per símbol al seu escut d'armes més que un liquen o una taca d'humus, va prendre el color reumàtic de la pedra i la diamantina humitat de la pluja. Les rudimentàries eines de sílex de les coves de Can Simon que testimonien l'existència d'un assentament humà anterior a la invenció del carro i a la destil·lació amb ginys de vapor no singularitzen aquest terreny més que els vestigis que donen fe dels pobladors primitius d'altres muntanyes de la rodalia, envoltats també de ginesta i romaní i altres varietats gramínies i ranunculàcies; nodrits amb idèntics fruits llenyosos i aspres; guarits amb emplastres aromàtics de resina d'escorça que mitigaven així la febre com la gangrena; arrecerats de l'hivern inclement a la caverna vora un foc de branquillons arbustius i espetegants de la mateixa espècie. No: és el pont, l'element distintiu. Al principi hi va haver l'erm i, ben aviat, el pont. Hi havien desfilat centurions arrogants que potser llançaven pedretes al riu o conspiraven per atènyer algun micropoder en aquest post que marcava la primera fita de valor abans que la Via Augusta penetrés al portal de la ciutat emmurallada. No se'n té cap referència més fiable que aquesta que exposo: que era més estret que el d'ara, que havia estat pavimentat amb còdols i palla, que a les dames els era proscrit de circular-hi soles, que els sentinelles hi capcinejaven així que entrava l'hora fosca, que el fum de les torxes n'havia desgraciat la coloració nummulítica primigènia cobrint-la de llepades de sutge i cendra, que els pagesos, pocs i apàtics, el travessaven amb l'espatlla corbada pel pes de les garbes de fenc sense atrevir-se a mirar ni endavant ni enlaire, que ja era sostingut per deu arcs uniformes i rodons als pilars dels quals s'enredava una vegetació aquàtica de baix llinatge i on batien furiosos els troncs i les mates de jonc esllavissats dels marges els dies infaustos de riuada, que el braç d'aigua que salvava era més ample i cabalós, probablement més cristal·lí, perquè encara no hi havia cotxes ni fàbriques -llicència massa venturosa, perquè potser hi havia també més proclivitat a la defecació indiscriminada-, i que, al fons, el llit mineral i flonjo verdejava amb una trèmula ondulació de cua d'anguila; que als encontorns, en fi, no havien prosperat més que tres o quatre construccions expeditives de material vast i efímer per fer-hi nit la soldadesca o per repartir-hi la paga.

Des de llavors, un silenci sideral s'ensenyoreix d'aquest paratge diguem que pontifici a falta d'un altre adjectiu que faci justícia als ponts tots que hi ha sobre la capa de la Terra i que no desmereixi, en canvi, la seva atribució sagrada. Aquesta desolació solemne i crepuscular s'estén ben bé fins al 1305, any que apareix el document més antic que acredita, no solament l'existència del pont, sinó també la seva periòdica degradació. Papers posteriors confirmen les successives disposicions administratives per reparar l'estructura del pas o per imposar-hi el dret de barres que permetés fer front a les oneroses despeses de manteniment i reforma. Sembla, però, que aquests primers decennis del segle XIV havien estat climàticament massa benevolents i havien encomanat als enginyers medievals una lassitud impròpia que els havia fet negligir la prudència més elemental. Van tenir la mala idea, aleshores, potser en un arravatament misticopatriòtic, de substituir la pedra romana amb què s'havien consagrat altars als déus pagans per taulons de fusta autòctona ungida amb aigua beneita. La primera tempesta forta, el 28 de desembre de 1367, el va arrossegar riu avall, i no consta en l'assentament notarial que ni tan sols es desballestés amb gaire estrèpit. La solidesa del pont nou que es va erigir l'any següent i que es mantindria dempeus fins a la voladura republicana de 1939, a pesar d'altres furioses envestides que requeririen també els consegüents adobs, va afavorir que el gual fos considerat un enclavament de primer ordre per començar a estrènyer els setges a la ciutat i, esporàdicament, perquè s'hi fes sentir el petardeig d'alguna carlinada. Ara bé, aquests esdeveniments sagnants són una anotació marginal en els llibres d'història general, que no se solen emboscar en els càlculs intricats de l'estratègia militar ni es demoren entre les tombes dels morts insípids que deixaven al seu pas, apressats com estan a traçar la línia contínua que mena d'una guerra a una altra, d'un monarca al seu successor, d'un guany del progrés a la seva inapel·lable decadència. La vida minúscula dels anònims queda adherida als intersticis d'aquest tronc principal com un germen de mal combatre, com un embossament de líquids mòrbids al costellam massís que dirigeix el fluid inestroncable dels pobles, els països i els continents; són com les branques excedentàries de les avingudes que, un cop aplacades, deixen un rastre de detritus inaprofitables i pútrids als pilars dels ponts i que aviat fan nosa i, només a vegades, desvien dèbilment el curs dels rius.

DEL FOC A LA LLAR

Això que se'n diu poble té la inconsistència de les volves cotonoses que desprenen els cards quan arriba la pol·linització. De fet, tot i que la construcció del nou pont de pedra, el 1368, ja va promoure la creació d'un petit nucli habitat, fins que al segle XVI no es va erigir la capella dedicada a la Verge de la Pietat i es va constatar, doncs, que allà on hi ha el desig d'invocar la transcendència, hi deu haver formes ingrates de vida, els historiadors no van atrevir-se a consignar-hi l'existència d'una comunitat humana estable. Cent anys després, segons informa Carme Grau al llibre Girona i els seus barris, la vaguetat del terme comunitat humana comença a aclarir-se amb la notícia que al carrer del Pont Major hi havia censades més de quaranta-cinc famílies, la majoria artesanes però de posició acceptable, amb treballadors a sou i casa pròpia, sense comptar-hi els focs del mas Aulet, can Negrell i can Punxa, imponents masos fortificats d'establiment molt anterior, almenys des de 1378, que les tropes franceses que fustigaven les defenses de Girona tenien perfectament assenyalats als mapes. Després d'aquells embats bèl·lics i de la instauració d'unes quantes llegendes èpiques i apòcrifes, entre les quals la més entendridora prové d'una plaga de mosques i la menys tolerable, de l'atribució d'immortalitat, la població se sumeix en el fum tèrbol dels dies sense relleu, ocupada en els seus afers particulars, a restituir els comerços saquejats, a remuntar els negocis fallits, a emprendre'n de nous, a perdonar-se els pecats de connivència amb l'ocupant o d'omissió de socors als menys afortunats, a servir amb parada i fonda i una incipient xarxa de transports els innombrables forasters i hisendats que feien cap a aquell barri aïllat atrets per la seva inesperada prosperitat. Es forma així, lentament, la nova classe dels jornalers i els menestrals aficionats als renecs i els cafès forts a l'abundant hostaleria que va fer florida a l'ombra d'aquell pont august i el seu camí reial.

No és fins al segle XIX que els cronistes comencen a introduir l'adjectiu senyorial en la definició d'aquell barri artesanal que fins llavors n'havia fet prou de ser "pacífic, aplicat i laboriós". Ningú no ha sabut explicar encara de manera convincent quin fenomen va desencadenar l'abrupta implantació, no d'una, sinó de quatre destil·leries en un carrer d'escassament cinc-cents veïns, però no es pot descartar la connexió cubana, tot considerant que aquest comerç típicament ultramarí va ser un dels més estesos entre els catalans que tornaven havent fet fortuna del Carib i que dues de les famílies licoreres més riques del Pont procedien d'Arenys de Munt, un dels ports principals des d'on salpaven els aventurers indians. El negoci dels espirituosos, i la fàbrica de taps i la de fideus i la d'embotits, van marcar la fi del petit artesanat i la formació del primer proletariat local. Deu ser també en aquesta època, per assuavir l'infortuni i les enveges, que comença a estendre's la llei no escrita de la polidesa i la discreció. Les normes del bon gust són regides pel principi que no n'hi ha prou de ser virtuós i assenyat, sinó que a més cal aparentar ser-ho, com han fet els enamorats de tots els temps, que tantes vegades han ponderat, més que el goig de ser estimats, la possibilitat d'efectivament merèixer-ho. Uns i altres han fet cas omís de la sentència de Shopenhauer segons la qual seria molt útil per a la nostra felicitat saber a temps que "cadascú viu en la seva pròpia pell i no pas en l'opinió dels altres", com també l'ha ignorada Todorov, rebatent aquella màxima amb una altra de W.R.D. Fairbairn segons la qual "el desig no cerca pas el plaer, sinó la relació", i, en conseqüència, "l'home potser viu en la seva pell, però no comença a existir sinó per la mirada d'altri". En qualsevol cas, per garantir la transmissió d'aquests valors fonamentals que se sustenten tant en el conreu de la virtut de les qualitats pròpies com en l'atenció a les potencialitats dels altres, la providència va enviar al barri dues congregacions: la de les germanes dominiques i la dels salesians, a les quals es deuen unes quantes cadellades de pagesos laboriosos i mestresses aplicades i, en justícia, també, l'alfabetització del barri i les festes més celebrades del santoral.

En acostar-se l'època moderna, un ja no necessita encomanar-se a les troballes de les prospeccions arqueològiques ni als jocs especulatius del desig o la imaginació, sinó que emergeixen, febles al principi, ennuvolades per un polsim de sofre, després més nítides i perfilades com si les hagués enfocat la lent d'un microscopi, les imatges d'un passat inconegut i difús que alguns homes bons encara recorden i que ens lleguen perquè els altres, els que ens hi endinsem tot seguit tentinejant i cautelosos, n'il·luminem les parts preservades, igual que fa el fotògraf cec Evgen Bavkar, buscant a les palpentes a la seva Eslovènia natal el paisatge d'aquella infància en què encara hi veia, sempre de nit i ajudant-se d'una llanterna de mà, com un caçador furtiu de si mateix, com algú que no pot tornar a l'habitació dels jocs si no és sota la condició perversa del lladre. Així han remuntat alguns habitants els dies que els separen de la inauguració del tren petit, el 1921, i d'aquella estació esquifida des d'on es distribuïen les mercaderies de tots els rodals fins que el 1928 s'hi va admetre també el transport de viatgers. Les fotografies que testimonien la irrefrenable progressió del barri cap a la seva configuració present ja tenen una altra coloració, més definida i contrastada, encara que amb una descoratjadora inclinació al rosa pastel i als tons esgrogueïts, demostració notòria que la memòria recent té sovint més disposició a difuminar-se i apagar-se com un ble emmusteït que no pas les imatges del passat més llunyà, que no experimenten aquesta mena de trastorns pel simple fet que en el nostre imaginari ja es van fundar com a documents d'antiguitat.

D'aquest temps de vida acolorida són les mobilitzacions veïnals que va estimular Just Manuel Casero, els balls engrescadorament mixtos de la recuperada festa major i la creació de la més veterana de les discoteques de Girona, el Picadilly, l'exemple de la qual seria seguit, els anys vuitanta, pel Rufus, el Criquet i Boomerang, rebatejat en plena agonia com a Capital i, després, amb el nom repulsivament chic d'Àrea Gi abans de sucumbir definitivament a l'excavadora el matí de l'11 de gener de 1999. En l'entremig, encara hi va haver l'experiment alternatiu d'autogestió que va representar La Pontenca, l'ateneu fundat a l'antiga destil·leria Regàs el 1994 i que va revitalitzar el passat nocturn del barri els escassos tres anys que els veïns van tardar a perdre la paciència. Avui, aquell mateix edifici rònec, restaurat i higienitzat, és la seu del flamant centre cívic i de la imprescindible biblioteca, el recés del col·lectiu cultural La Palestra i de l'associació de dones La Cata, que hi organitza periòdicament intercanvis culinaris per agermanar les diverses cultures que han engrossit la composició humana del carrer i els seus pisos. Ben a prop, també, s'hi ha inaugurat el dispensari, on s'escolta per fi, després de tants anys de medicina ambulant, el delicadíssim llenguatge dels malalts. Aquesta és, afortunadament, l'última imatge que ens quedarà del Pont Major: allò que no van aconseguir aposentar-hi anys de prosperitat comercial, viatgers innúmers, negociants il·lustres i sentinelles somnolents, ho propiciaran uns quants espais concebuts per promoure l'aprenentatge, la meditació, la conversa i el guariment. Per primera vegada en la seva història, algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pa.

Eva Vàzquez