De Germans Sàbat a l'esquerra del Ter (1958-2008)
L'ànima de Germans Sàbat és feta de façanes blanques. Cases senzilles, netes, polides, amb geranis, roba estesa i olor de dinar cuinant-se. A més, el 2008, moltes ja estan clapejades amb antenes parabòliques.
Si ara fa cinquanta anys, als primers habitants del poble -com l'anomenen els seus veïns- els haguessin dit que les seves llars acabarien tenint aquells artefactes per veure la televisió, els hauria semblat cosa de ciència ficció. La mateixa tele els ho hauria semblat. No ha d'estranyar. L'estrena de les cases de Germans Sàbat coincidia amb els primers passos de Televisión Española. La tele, l'única que hi havia. De titularitat pública i directament controlada pel règim franquista.
A més, l'agost del 1958, quan es van lliurar les claus de les cases, encara que els seus propietaris haguessin tingut prou diners per comprar un aparell de televisió, no l'haurien pogut fer funcionar: els nous habitatges no tenien llum elèctrica. Ni tampoc aigua corrent. Els sis primers mesos de viure a Germans Sàbat, per abastir-se'n havien de fer servir un pou.
Ara de parabòliques n'hi ha arreu del món: des del Marroc fins a l'Equador, i des del Pakistan fins al Senegal. Aquestes antenes s'han convertit en miralls de fira: deformen la realitat, sobretot la del primer món. La fan més grassa, més opulenta. Les pel·lícules, els programes, els anuncis... a la tele, tothom que viu als països rics sembla lligar els gossos amb llonganisses. La parabòlica ensenya una terra plena d'oportunitats per a aquells que no tenen res. Res a perdre. Per això vénen.
La història no és nova. Gens ni mica. És molt semblant a la viscuda per tantes i tantes persones que, fa unes quantes dècades, van veure en Catalunya una terra on llaurar un futur millor del que tenien al lloc on havien nascut. Primer havia estat la guerra, després la postguerra. Espanya era un país miserable, asfixiat per la repressió i les cartilles de racionament.
Els experts calculen que entre 1950 i 1973, 1.300.000 immigrants van venir al Principat. La majoria es va instal·lar a l'àrea metropolitana de Barcelona, on es concentrava bona part del teixit industrial català. Altres, però, van preferir -o van trobar- destins diferents. A la província de Girona, per exemple, entre 1941 i 1981, van arribar 75.461 persones procedents de diverses àrees de la geografia espanyola. N'hi havia de Castella, de Múrcia, d'Extremadura... però la majoria eren d'Andalusia; de fet, l'any 1975, el 12% dels habitants de la comarca del Gironès havien nascut en aquella regió del sud de la Península Ibèrica.
A la Girona de la postguerra, que en prou feines arribava als 30.000 habitants, hi havia feina però no lloc on viure. Almenys que es pogués pagar amb els salaris humils de les feines dures. Per això, lluny de la mirada reprovadora de la Girona oficial, a la riba esquerra del riu Ter, on després hi creixerien un hospital, un complex esportiu i moltes vivendes, van aparèixer algunes de les primeres barraques que hi hauria als voltants de la ciutat durant dècades. La toponímia tradicional havia batejat aquella zona com Sant Ponç de Fontajau; però del nucli barraquista, aparegut el 1947, davant la perplexitat de la mitja dotzena de masies que s'escampaven per aquella part del Pla de Girona, simplement se n'hi deia Río.
La desídia dels estudiosos fa que pocs llibres parlin amb rigor d'aquest episodi, però la memòria d'aquells dies encara és ben viva entre una part dels gironins de principis del segle XXI. Molts d'ells van trobar el primer aixopluc a les barraques fetes a corre-cuita. Un succedani de llar fet amb quatre parets primes i un sostre de llauna foradada. I sempre en perill per l'amenaça d'un riu -el pantà de Susqueda encara no havia estat construït- capaç de convertir-se en el destructor més implacable de la natura quan arribaven les tardors plujoses.
Aquesta va ser una de les raons per les quals alguns busquessin la seguretat de les altures, i s'enfilessin al castell de Montjuïc, on va créixer el grup de barraques més nombrós de la ciutat. Segons les dades d'un informe redactat el 1957 pels mateixos funcionaris municipals, a l'àrea de Girona hi havia 467 barraques habitades per 2.096 persones, és a dir, un 7% de la població. A Montjuïc hi havia 194 barraques on malvivien 867 persones i a Río se n'hi comptaven 141 i aplegaven 561 persones. A més, també hi havia nuclis barraquistes a les Pedreres, Torre Gironella...
Era evident que aquella gent necessitava habitatges dignes on poder viure. En aquest sentit, el dimarts 31 d'agost de 1954, Los Sitios publicava en portada: "El Gobernador Civil compra terrenos para la construcción de un grupo de 225 viviendas".Aquell periòdic era l'únic que hi havia a la ciutat des del 1943, i va mantenir el monopoli de la premsa diària durant tot el franquisme ja que era, com constava a la seva capçalera, el "diario de FET y de las JONS", és a dir, el portaveu del Movimiento, el partit únic que s'havia imposat a Espanya el 1939. Així doncs, les informacions aparegudes a Los Sitios estaven força controlades i les seves pàgines servien per donar publicitat a la política del règim. Malgrat això, és una de les fonts imprescindibles per a tothom que vulgui saber com era la Girona franquista en general, i per a qui tingui curiositat per resseguir el procés de construcció i adjudicació de les cases de Germans Sàbat, situades en una part del terme municipal de Sant Gregori coneguda com Taialà. Uns terrenys que, molts anys després, acabarien formant part de la ciutat de Girona.
El primer que van fer des del diari Los Sitios aquell últim dia d'agost de 1954, va ser explicar el perquè del nom d'aquell conjunt de vivendes: "Se denominará "Grupo Hermanos Sábat" en recuerdo de los gerundenses caídos en Codo".Codo havia estat un dels escenaris de la batalla d'Aragó, una de les més conegudes de la Guerra Civil. Allà van entrar en acció per primera vegada els integrants del Requetè del Terç de Montserrat, una unitat de joves catalans -majoritàriament carlistes- que s'havien unit a les tropes de Franco, contràries a la República. La batalla de Codo va ser el seu bateig de foc, la primera vegada que els carlins catalans s'enfrontaven a l'enemic.
Entre les baixes a les files del Terç de Montserrat hi va haver tres germans fills de Celrà: Josep Maria, Lluís i Carles. El seu pare, Alfons Sàbat Pujol, que havia estat militant carlista i membre de la Comunió Tradicionalista de Girona, havia estat una de les persones assassinades el 2 de novembre de 1936 a mans del Comitè d'Orriols, com a represàlia pels bombardejos perpetrats pel creuer franquista Canarias a la zona de Roses el 30 d'octubre. Amb el pare mort, els tres fills van decidir allistar-se al Terç de Montserrat, organitzat per donar suport a les accions dels revoltats, que pregonaven l'ordre i la religió -dos valors molt preuats pel carlisme- en contra dels plantejaments revolucionaris.El 1939 Francisco Franco va guanyar la Guerra i Alfons Sàbat Pujol i els seus fills, els germans Sàbat Arnau, es van convertir en una icona de l'heroisme. Allò que el vocabulari franquista definia com "caídos en aras de sus ideales, por Dios y por España". Ben aviat, el seu nom es va utilitzar per organismes vinculats al nou règim. El 1942, per exemple, a Girona es va constituir una Centuria del Frente de Juventudes de la Falange i es va escollir el nom Hermanos Sábat per batejar-la. Aquesta formació agrupava els joves de la ciutat i organitzava activitats culturals i esportives, sempre amb la finalitat de difondre els ideals franquistes.
Dotze anys després, la Centuria Hermanos Sábat continuava plenament operativa i, com era prou evident, el record del nois carlistes caiguts a Codo encara era present el 1954.
Més de mig segle més tard, Catalunya i Espanya viuen en democràcia i els ciutadans gaudeixen de les llibertats de qualsevol país avançat. Això permet que el nom dels Sàbat comparteixi espai amb el d'altres personalitats del passat gironí. Per exemple, l'Institut d'Ensenyament Secundari de Taialà porta el nom de l'historiador i escriptor Carles Rahola, afusellat pels franquistes el 1939; o el d'Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'ajuntament gironí durant la Guerra. Aquesta mestra militava al Partit Obrer Unificat Marxista (POUM), i es va haver d'exiliar al final de la Guerra. Ara dóna nom a una biblioteca novíssima que comparteix edifici amb el Centre Cívic Ter. Aquest doble equipament té el repte de convertir-se en l'altaveu de les accions socials i culturals de la Riba Esquerra del Ter de les primeres dècades del segle XXI.El 1954 ni s'hi pensava en biblioteques i centres d'ensenyament. Només a fer 227 cases, finalment dues més que les anunciades a Los Sitios. Les obres per a la construcció de les vivendes es van adjudicar el gener de 1956 per 8.700.000 pessetes. El diari explicava que, una vegada enllestides, "habrán de ser ocupadas, en forma preferente, por los productores que en el momento viven en la barriada de barracas denominada Río". Això no va succeir fins dos anys més tard, el 1958, quan per fi es van sortejar les cases.
No només feia falta sort per aconseguir-les. També diners, i no pas pocs. Cadascuna estava valorada en 42.605,26 pessetes i, per ser-ne propietari, calia pagar una entrada de 7.000 pessetes. Després, durant els 8 anys i 8 mesos següents, s'havia d'abonar una quota de 160 pessetes mensuals i els 31 anys i 4 mesos posteriors, la mensualitat quedava reduïda a 130 pessetes. En definitiva, 40 anys pagant. Moltes de les persones van fer el pagament de l'entrada gràcies a préstecs de familiars o avançaments salarials aconseguits a les empreses on treballaven.
El dimarts 12 d'agost de 1958, a les set de la tarda, el governador civil i Jefe Provincial del Movimiento, Josep Pagès Costart va presidir l'acte de lliurament de les vivendes, en qualitat de president del Patronato Provincial de la Vivienda, l'organisme que impulsava la construcció d'aquelles cases. I, seguint el protocol de l'època, a part dels inevitables discursos triomfalistes d'algunes autoritats franquistes locals, el bisbe Josep Cartanyà va beneir els habitatges abans que els seus nous propietaris en poguessin prendre possessió.
227 famílies afortunades de ser propietàries. Però no d'un gran palau. Les cases eren de tipo social, segons el vocabulari de l'època. Ocupaven un solar de 24 m2 i tenien dos pisos. A la planta baixa hi havia una cuina-menjador, un lavabo i un dormitori. Al pis superior, dos dormitoris més i una terrassa. En total, una superfície de poc més de 48 m2. En conjunt, el grup d'habitatges ocupava una mica menys de 5 hectàrees en uns terrenys que prenien el nom de Modaguera Gran pel rierol que hi passava, i que tants maldecaps portaria a aquells nous veïns.
Xavier Carmaniu Mainadé