El 18 de juliol de 1885 Josep Pascual i Prats va guanyar per oposició una plaça de metge de segona classe a l’Hospital de Girona. El 1888, arran de la defunció del doctor Porcalla Diomer, va convertir-se en metge de primera classe. L’hospital de final del segle XIX havia passat a ser administrat per la Diputació i continuava rebent malalts i dements (fins a 1892), majoritàriament persones pobres o de pocs recursos, i també tenia un departament de maternitat; les classes mitjanes i els grups benestants es feien visitar, i si convenia operar, als seus domicilis.

Josep Pascual doncs, com a cirurgià de l’hospital s’ocupava d’atendre i intervenir pacients d’arreu de les comarques gironines. Per aquest motiu alguns col·legues li recomanaven pacients seus perquè els visités i els operés a l’hospital; en algunes ocasions, fins i tot li demanaven poder assistir a les intervencions. Són cartes que reflecteixen també la situació de la professió mèdica de l’època, així per exemple els metges de l’hospital mantenien la seva clientela particular, a la qual prioritzaven l’assistència. Pere Roca, cirurgià de l’hospital, demanà a Pascual que posposés una operació que havia de fer, atès que havia d’atendre la filla d’una clienta i “tratándose de ellas no puedo escusarme, espero pues me dispensarás no asista a la operación y si pudieras demorarla os lo agradecería, pues me gustaría asistir a ella”.

Ser cirurgià de l’hospital també el feia responsable de mantenir en condicions l’instrumental mèdic i quirúrgic del centre i, per aquest motiu, feia comandes de material a diferents empreses. L’any 1902, en concret, contactà amb Krohne & Sesemann i els encarregà escalpels, tisores, fòrceps i altres objectes.

Josep Pascual també tenia la seva consulta privada i el 29 de març Narcís Negre li pagà 25 pessetes per poder rebre els seus serveis quan el necessités durant l’any següent. Narcís Negre era doncs un client aconductat. La conducta que pagava li donava dret a ser visitat pel metge quan li convingués i no haver d’anar a l’hospital. A més dels seus malalts, Pascual també era requerit per visitar pacients o familiars d’altres metges: Narcís Vila, de Figueres, li agraïa que hagués visitat al seu fill que vivia a Girona, lluny de la família, i pel qual patia perquè era “siempre propenso a bronquitis”. Vila excusava la seva petició perquè “los padres somos a veces hasta pesados cuando se trata del bien de nuestros hijos”. Afortunadament al cap de pocs dies el fill, Josep M., es recuperà i ho comunicà i agraí de seguida a Pascual.