La idiotesa no és sinònim de l'anonimat (dissolució del subjecte en allò comú) ni de la ximpleria (el mal ús de la intel·ligència); la idiotesa s'ha de conjugar com un desplaçament d'obertura que suspèn la centralitat de la raó, el model de subjectivitat que l'aixopluga (la persona) i els dispositius que la protegeixen (el dret, les formes polítiques tradicionals i els models comunitaris establerts). L'idiota, contra la violència del consens, obre el pensament a un camp de singularitats que allibera el subjecte de si mateix i el llança a l'espai infantil (no-personal) d’un temps ple. Mitjançant aquesta obertura fora de la raó i els seus continents ideològics i institucionals, l'idiota té una força destituent que li permet confrontar la insignificància del que és real (la idiotesa del món) sense abdicar de la seva creativitat. L'idiota és així qui protagonitza una retirada, no per callar, sinó com a garantia d'atenció i entusiasme.

El projecte es presenta com un arxiu heterodox amb el propòsit, no de capturar a l’idiota sinó, tot el contrari, obrir la seva figura en nombroses encarnacions. L’arxiu d’idiotes - reals i ficticis- s’acompanya de dues eines d’aproximació : la seva activació performativa proposada per Javier Peñafiel i les reflexions que sobre la figura de l’idiota ens ofereixen Esperanza López Parada, Carlos Losilla, Chantal Maillard i Ester Jordana.