A cura de Martí Peran amb la col·laboració de Rafa Ruiz.

Temps enrere, l’idiota no era ni un ximple, ni un boig i encara menys un artista. L’idiota —una mica cínic i una mica escèptic— era qui es lliurava a la immanència de la vida. Si avui és urgent concebre una modalitat d’existència diferent d’aquella que ens captura, per què no fer-ho rehabilitant l’idiota? L’idiota és abans que res un simple, un qualsevol capaç de relacionar-se amb la realitat de manera muda o, per contra, jugant-hi. Indiferent enfront dels imperatius de la capacitat, la productivitat i la configuració d’identitat, l’idiota només cohabita amb el mer esdevenir del món. Aquesta simplicitat de l’idiota ens espanta, i per això hem preferit identificar-lo com a deficitari. Però, què passaria si alliberéssim la nostra potència d’idiotesa?

A "L’idiota" es reuneixen més d’un centenar de "fitxes clíniques" d’idiotes, reals i ficticis, de la procedència més diversa. El conjunt és heterogeni, ja que la seva funció és xiuxiuejar-nos a cadascú on reconèixer el nostre mirall. Els idiotes Cual, Egolactante i Idio te deambulen per la sala.