A càrrec de les comissàries, Ingrid Guardiola i Marta Segarra.

Aquesta exposició és una recerca col·lectiva sobre qüestions culturals vinculades amb la identitat i el gènere a partir d’un treball sobre el cos i l’anormalitat, és a dir, sobre aquelles “alteritats radicals” que qüestionen les normes, les figuracions i el que s’espera d’un cos.

L’any 1975 Hélène Cixous publica un dels textos més citats a la crítica feminista, El riure de la Medusa, en el qual reivindica la figura mitològica de la dona monstruosa o d’aquella dona que pel sol fet de no seguir les normes estètiques o morals de l’època l’han convertida en un monstre. Actualment, l’èmfasi que els feminismes posen en el cos i la sexualitat, així com l’auge de la crítica a l’humanisme tradicional, que sovint és qualificada de “posthumanista”, han tornat a posar al centre del debat la monstra.

L’exposició neix a partir d’una genealogia filosòfica que imbrica el feminisme, el posthumanisme, el xenomisticisme i les polítiques del desig, que intenten pensar el que pot i no pot un cos més enllà de la famosa frase de Spinoza. Les artistes que en formen part presenten recerques difícils de sintetitzar sobre què passa quan anem esdevenint “altri”, o bé ens posen –des del menyspreu o la por- en el lloc de “l’altra”. L’exposició és un cant coral sobre les possibilitats vitals i creatives quan els cossos de les dones surten del lloc que la societat els ha assignat i on el que es prioritza no és tant la pregunta de “qui sóc jo” sinó “què esdevinc”.